Faci'm "alguna cosa"

Davant la imminent inauguració de l'edifici de CaixaForum a Madrid, projectat pels mateixos arquitectes de l'edifici Fòrum de Barcelona, a partir d'una antiga fàbrica d'electricitat al costat del Paseo del Prado, pot resultar interessant fer algunes observacions. Tots dos edificis duen la paraula Fòrum al seu nom i, encara que un estigui a Madrid, és la seu cultural d'una institució ben arrelada a Catalunya, La Caixa.

Els dos edificis, a més, tenen altres coses en comú. Una de les coses més visibles és que leviten sobre la ciutat a molt poca distància. Per dir-ho d'alguna manera, per accedir-hi ens fiquem a sota, però això no ho fem com a l'edifici CaixaForum de Montjuïc, a Barcelona, en el qual ens enfonsem per accedir-hi, sinó que els dos edificis dels que parlem s'enlairen una mica per deixar-nos entrar per sota la panxa i ens fan sentir com els fundadors de Roma: Ròmul i Rèmul. Això es fa més evident perquè els dos tenen alguna de les seves arestes tan a prop de terra que la podem tocar, sembla que els seus volums s'haguessin col·locat a una distància teòrica del centre de la terra posant en evidència el pendent del carrer o de l'esplanada.

Aquesta forma de relacionar-se amb l'espai públic fa que, en realitat, no puguem parlar de planta baixa, sinó més aviat sembla que el carrer o la plaça passin sota l'edifici. Perquè m'entenguin poden tractar de recordar l'escena capital de la pel·lícula Encontres a la tercera fase: la nau no es recolza al terra, levita sobre seu i desplega una rampa. Doncs bé, aquest recurs és semblant en els dos edificis. A partir d'aquí, els dos comencen a no assemblar-se tant. Tots dos tenen en el volum un argument central, però en el cas de Barcelona, en no tenir una coberta apreciable, el volum es dilueix i l'edifici escora cap a allò gràfic i no resulta tan atractiu. Tampoc no resisteix la comparació de la textura , ja que, en el cas de Madrid, la textura conferida per la façana de maó de l'antiga fàbrica d'electricitat li atorga una qualitat convincent que encara fa més inquietant la seva levitació, mentre que en el cas de Barcelona la textura de la seva façana sembla de discoteca: extravagant i un punt hortera.

També resulten interessants els dos casos en relació a la part de la ciutat que ocupen i com l'ocupen. El més curiós de tot és que el cas de Madrid representa tot allò pel que l'arquitectura catalana ha presumit pel món sencer. Mida curta, col·locació en el lloc (Estar al Paseo del Prado, però un pas per darrere), estratagemes de judoka (aprofitar l'impuls de l'altre), mida (més aviat petita), maó (el material català per excel·lència), etcètera. El de Barcelona és tot el contrari i no cal que ens hi estenem, n'hi ha prou amb què vegin cadascuna de les qualitats del de Madrid per trobar un error garrafal en el d'aquí.

Què passa, doncs? Els arquitectes són els mateixos i no hi ha tant de temps entre els dos projectes com per pensar que hagin canviat la manera de projectar. Fins i tot els dos edificis semblen estar fets amb un material genètic igual. Així doncs, què passa? He après amb el temps, ja ho he dit aquí alguna vegada, que per un bon projecte és necessari un bon client. Un bon client no és una categoria moral. Un bon client vol dir claredat en el que s'encarrega i tenir la talla per iniciar una discussió amb els projectistes amb la finalitat de cercar el millor edifici. En aquest cas, probablement els responsables de La Caixa sabien què volien i, en canvi, els que van encarregar el Fòrum de Barcelona, no. Només devien saber que volien un Herzog&deMeuron.

Quan s'encarrega a un estudi d'arquitectes internacional una obra s'ha d'estar a l'alçada i és millor saber exactament què és el que es vol i no demanar que et facin alguna cosa. Els responsables en matèria d'arquitectura de Barcelona fa temps que no estan a l'alçada i acabem per tenir a la ciutat els pitjors Foster, els pitjors Rogers, els pitjors Siza i els pitjors Herzog&de Meuron. Si fóssim a una escola d'arquitectura podríem dir que el que fallen no són els projectes dels estudiants, sinó el professor responsable. Ah, i la culpa no és de Madrid.