Ocis i negocis

Ja gairebé ningú no es recorda del fet que, des del seu naixement, la paraula negoci ha estat una paraula "prefixadament" negativa: nec-otium, en llatí, és a dir, la negació d'una cosa positiva, l'oci. Avui -potser des de la influència del luteranisme en el desenvolupament del capitalisme, com va observar Max Weber- està molt mal vist dedicar-se al lleure, i d'ell es diu barroerament que és "la mare de tots els vicis"; quan, de fet, en la cultura clàssica, tant la grega, com la romana i també la medieval, allò que estava mal vist era dedicar-se als affaires: aquests es deixaven en mans dels administradors, i els ciutadans de primera classe (d'aquí la paraula classicus, clàssic) es dedicaven a la guerra, caçar, menjar, fotre, i, els més excel·lents de tots, llegir, estudiar i escriure. Encara que donéssiu beques a la gent -com les que gairebé sempre va tenir Petrarca, és a dir, prebendes i canongies- per dedicar la vida a l'estudi, la lectura i l'escriptura, trobaríeu molt poca gent que s'hi avingués, perquè és evident, més avui que abans, que no tothom s'acontenta amb la vida passadora de la gent de lletres, sinó que s'estima més fer aquells negocis que els comporten, ai las!, una fortuna tan efímera i vanitosa com la vida dels que en frueixen: els més rics del cementiri.

"Petrarca només va poder concebre la vida de l'estudiós com una dificil resistència"

És sabuda la desconsideració amb què Plató va tractar els artesans (que eren els industrials de l'època), en favor dels qui s'afanyaven a aconseguir el regne superior de les Idees; i només cal llegir qualsevol poeta de l'antiga Roma, Horaci per començar, per trobar-hi una lloança permanent de la gent que fuig dels comerços per dedicar-se a les empreses suposadament més altes de la vida de l'esperit: "Beatus ille qui procul negotiis...", cosa que trobareu glossada, ho sap tothom, a l'espanyol Fray Luis: "¡Qué descansada vida | la del que huye del mundanal ruïdo | y sigue la escondida | senda, por donde han ido | los pocos sabios que en el mundo han sido..." Això van fer encara els monjos i savis medievals, però quan comencen, parlant en termes literaris, els temps moderns -és a dir, amb l'Humanisme-, aquella consideració tan positiva de la vida retirada i estudiosa es va convertir, d'una banda, en un privilegi de gent d'armilla molt calenta, i d'altra banda, de gent altament espiritualitzada, i ja voluntàriament, fores d'est segle, com deia Jordi de Sant Jordi: aliens al propi temps històric.

No se sap ben bé què va passar -¿potser l'auge del comerç? ¿potser el gran desplegament de la cultura urbana?-, però el cas és que Petrarca només va poder concebre la vida de l'estudiós com una difícil resistència contra totes les evidències i els costums més habituals de la gent laica del seu segle. A partir de la seva figura, jo diria, dedicar-se a l'estudi ja no és exactament com dedicar-se a l'oci horacià, sinó també a una mena de guerra sorda contra l'estultícia generada pels nous costums i els hàbits més de moda. A partir d'aleshores ja no va ser qüestió de preferir l'oci al negoci, sinó cosa d'una batalla a mitja veu contra corrents impetuosos d'estultícia i d'insubstancialitat. Així ho llegim en l'opuscle seu anomenat Posteritati, "A la posteritat", que tres llatinistes -Virgil Ani, romanès; Joan Bastardas, català; i el mallorquí Pere Quetglas- han editat, juntament amb la dita "Carta a Joan de Certaldo sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de l'edat", Martorell, Adesiara Editorial, 2007: "Jo desitjaria obertament, si se me'n concedís la possibilitat, no pas ser més jove, sinó envellir obrant honestament i dedicant-me a l'estudi ... No m'han entretingut mai les reunions amb els prínceps i molt rarament ho han fet els seus convits. No se'm podrà mai demostrar una obligació que m'allunyés, encara que només fos una mica, de la llibertat i dels estudis. Així, quan tots anaven a palau, jo me n'anava al bosc o reposava entre llibres en la meva cambra".

I així ha estat d'aleshores ençà: la manera de situar-se en el món "modern" per part de la gent d'estudi no ha estat solament l'anvers del "treball" o dels "negocis", sinó també l'inrevés de la vida sense solta que porta la majoria de la gent; aquesta gent essent considerada, pels estudiosos, com els gerents d'una acumulació perpètua, interminable, d'aquell numerus stultorum de què parlava ja l'Eclesiastès. Així, des de Petrarca, dedicar-se a l'estudi serà cada cop més l'equivalent d'una rara mena d'heroisme, que, al segle XX arriba a una tràgica apoteosi amb la figura de l'últim gran Studierende que hi ha hagut: Walter Benjamin.