Art i ciència

L'artista en el laboratori

Xavier Duran

Edicions Bromera

260 pàgines. 19,5 euros

En l'obra L'espiritual en l'art, Kandinsky afirma que "una vertical que s'uneix amb una horitzontal engendra una ressonància gairebé dramàtica". Anàlogament, en l'època de l'especialització en què vivim, es pot dir que quan posem en relació camps de coneixement distints, es produeix una forta desorientació, més enllà del plaer momentani. En treure'ns de sobre, durant uns instants, les orelleres de la mentalitat analítica, experimentem una sensació d'alliberament, però alhora també un inevitable sentiment de culpabilitat pel fet de recordar-nos que formem part de la mentalitat moderna, la qual va néixer tot decidint fragmentar l'existència en diverses parcel·les per tal de fer-la més digerible.

Xavier Duran (Barcelona, 1959) procedeix, amb la seva acreditada capacitat divulgadora, a mostrar els punts de contacte, que habitualment passen desapercebuts, entre el món artístic i el de l'activitat científica. I de manera conscient o no, no ho fa només incidint en les relacions de causa i efecte (tot privilegiant la dimensió científica), o bé cercant sobretot analogies (tot privilegiant la dimensió artística), sinó que els tipus de vinculació són múltiples. Val a dir, però, que malgrat l'afany, "políticament correcte", de voler igualar el grau d'influència que l'activitat artística i la científica han exercit l'una en l'altra, la veritat és que la darrera és la que s'emporta, inevitablement, el paper protagonista. I és que, d'entrada, els coneixements científics han estat decisius per preservar les obres d'art. Així, per exemple, Duran ens informa que gràcies a un compost utilitzat habitualment en la indústria dels plàstics, ha estat possible conservar la policromia dels guerrers de Xia'n, els quals, després de romandre amagats i protegits per capes de terra humida durant més de dos mil anys, es descolorien ràpidament en ser desenterrats. O, d'altra banda, la ciència ha servit també per detectar possibles fraus. D'aquesta manera ens assabentem que "el groc de Nàpols, un antimoniat de plom, no pot trobar-se en un quadre fet abans del primer terç del segle XIX". I en el terreny de la creativitat, limitant-nos només a la influència dels coneixements biològics en l'arquitectura, l'autor recorda que, al marge dels casos més coneguts com el de l'obra de Gaudí, l'inventor del formigó es va inspirar en els teixits vegetals, o que la Turning Tors, la torre de 190 metres que Santiago Calatrava ha construït a Suècia, reprodueix l'estructura i la funció de la columna vertebral humana.

Segurament hi haurà més d'un lector que trobi a faltar en aquest text algun tipus de relació poc coneguda entre l'art i la ciència, però és que de bon començament Duran ja ens diu que ell només ha pretès oferir unes pinzellades sobre una qüestió molt àmplia, amb múltiples ramificacions. Unes pinzellades que, d'altra banda, ajuden a pal·liar la nostàlgia d'un temps en què era impensable ser molt reconegut en un camp i alhora ser un perfecte ignorant en molts d'altres, tal com és habitual que passi avui dia. Una nostàlgia que, a més de moltes altres coses, és possible que també expressi el famós i enigmàtic gravat titulat Melancolia, d'Albrecht Dürer, precisament a l'inici de l'època moderna.