Art i persona

A onze mil dos-cents metres sobre Europa llegia el discurs que el poeta Joseph Brodsky va fer, el 1987, quan va recollir el Nobel de Literatura a Estocolm, I em repetia a mi mateix la fórmula de Dostoievski: La bellesa salvarà el món. Perquè Brodsky, amb paraules alades, em deia allò que ja sabia, emperò que no m'havia formulat mai amb aquella claredat nítida. Escoltau en silenci: "Si l'art ensenya alguna cosa (i a l'artista en primer lloc) és, justament, el caràcter privat de l'existència humana. Forma la més antiga -i la més literal- d'empresa privada, l'art, de manera deliberada o no, desenvolupa en l'home aquest sentiment de ser un individu, únic, a part, de l'animal social en fa una persona".

Si mir per la finestrella de l'avió que em duu a Palma només veig boira blanca, tan esponjosa i opaca que em fa de pantalla, en què faig passar, com diapositives o petits vídeos de Youtube, els dibuixos que Miquel Barceló ens mostra a la casa-estudi sobre el llac Léman de Ginebra fa unes hores. Eren grans aquarel·les -140 x 120 cm, a ull- que formaven un àlbum d'imatges que es podria titular: Bestiari. O Animalari. O Zoologia Íntima. L'artista, amb aquesta paleta de pigments que tenia damunt una gran taula amb rodes dins plats blancs, amb uns pinzells gegants de mides diverses, havia bastit un catàleg de pops negres sobre fons negre, sípies blanques sobre fons negre, tigres blancs sobre el llac gelat, pedaços dins aigües fondes amb hams a punt, un tauró amb la boca oberta, unes closques d'ostra que podrien ser, alhora, fulles o fulls de papers arrugats, culs de cavalls en evolució, teringues de personatges fantasmàtics a Ginebra, el pintor vestit com a astronauta, amb gran pinzells llarguíssims per pintar la cúpula de mil dos-cents metres de les Nacions Unides, antílops sobre el gel, més peixos quasi voladors, per davall aigua, un llac amb un arbre sense fulles, cal·ligrafies dels pinzells treballadors i inventors que em ressonaren per dedins amb polifonies fondes que em demostraven la força benèfica de l'art.

Veia que els altres espectadors també tremolaven sense fer-ho evinent, s'estremien i s'emocionaven en silenci o amb exclamacions jubiloses en què dominava aquesta individualitat, aquesta subjectivitat tan creativa que produeix en cada humà l'obra artística vertadera. No hi havia dues visions germanes, ni dos angles de contemplació conjugats, ni dues exaltacions bessones, ni dues seduccions coincidents. Aquell Bestiari ens identificava a cadascun amb si mateix, ens donava la identitat pròpia, ens redefinia com a éssers únics i irrepetibles amb una experiència personal i un saber veure que l'art ens revelava. Aquesta idea tan senzilla, i per això molts de cops oblidada, se'm va aparèixer amb transparència poètica perquè els miradors érem persones amigues que, després, en el sopar d'aniversari -Barceló feia cinquanta-un anys el vuit de gener de 2008: per molts d'anys i bons!- contaven les impressions de la feta. Cadascú havia vist i gaudit segons era, segons els seus gustos, les seves qualitats, els seus atributs, la seva cultura, els seus sentiments, etcètera. Vet aquí la força humanitzadora de l'art bo: la seva arrel de futur. Desvetllar-nos un poc més d'allò tan fràgil que som i no sabem, descobrir-nos zones personals invistes, fer-nos saber les possibilitats de fruïció, fer-nos veure, i viure, l'ésser personal de cadascú. Inoblidable.