La paradoxa del filòsof

Passejant per la vora del Sena, un bon dia de l'any 1890 un bibliotecari de la Comédie Française, dit Georges Monval, va trobar en una d'aquelles parades que hi tenen els bouquinistes un cartipàs que contenia, entre altres rareses, una còpia manuscrita del llibre de Diderot (1713-1784), El nebot de Rameau. Si no hagués estat per aquesta troballa, avui ens hauríem de conformar a llegir aquesta obra extraordinària adés en llengua alemanya -segons la traducció d'una altra còpia que va fer-ne Goethe, tot destruint en acabat l'original francès- adés en qualsevol altra de les còpies no autògrafes que es conserven.

Ja és estrany que un autor tan celebrat, i força ben situat en els ambients aristocràtics i burgesos del París dels seus anys de vida malgrat l'oposició ferotge contra la seva Encyclopédie per part dels jesuïtes, entre altres faccions, no deixés en lloc segur, abans de morir, el manuscrit definitiu d'aquesta rara novel·la dialògica, Le neveu de Rameau; però no té res d'estrany, en canvi, que no la publiqués en vida, com sí que va fer amb bona part de la seva producció literària i enciclopèdica: el llibre porta una bilis tan escandalosa, adreçada a molts dels seus contemporanis, que resulta comprensible que l'autor només el fes córrer en còpies manuscrites, com se solia fer abans de la invenció de la impremta.

Diderot va proposar-se manifestar un escepticisme i un cinisme absoluts i irrebatibles

Per dir-ho clar: El nebot de Rameau -que ara arriba als lectors catalans amb pròleg excel·lent de Ramon Alcoberro i traducció magistral d'Oriol Ponsatí-Murlà (aquest no deu ser de Barcelona, gràcies a Déu, perquè té un català, en lèxic i en prosòdia, de molt gran categoria), Girona, Accent Editorial, 2007- és una obra que mereix figurar en un racó destacadíssim de tota biblioteca, juntament amb unes quantes obres més que se li assemblen, com ara L'elogi de la ximpleria, d'Erasme de Rotterdam, Gargantua, de Rabelais, Tristram Shandy, de Laurence Sterne, o Càndid, de Voltaire. Tots aquests llibres són anteriors a Le neveu de Rameau, però la llista podria continuar fins a incloure una altra cosa tan carregada de fel contra l'estultícia humana com la novel·la pòstuma de Flaubert, Bouvard et Pécuchet, en la qual l'autor tenia la intenció, segons que li va confessar a Mme Roger des Genettes el 18 d'agost de 1872: "

la ràbia que porto dintre. Sí: per fi m'alliberaré de tot el que m'asfixia. Vomitaré damunt els meus contemporanis el fàstic que m'inspiren encara que tingui que deixar-hi la pell".

A El nebot de Rameau -que, de fet, és un personatge històric, músic com el seu oncle, però sobretot brivall, bevedor, cantamanyanes, estafador, imbècil, golut i espolsabutxaques- Diderot va acomplir-hi un semblant propòsit, però d'una manera encara més directa que el novel·lista del segle posterior: va posar-hi un narrador que es pot confondre amb Diderot mateix, i després va posar-hi només dos personatges que dialoguen: un "Jo" i un "Ell", essent aquest segon, aparentment, el famós nebot. Una altra cosa és preguntar-se qui és "Jo". ¿És Diderot? Us diria que sí, sempre que acceptem que "Ell", és a dir, el nebot de Rameau, també sigui Diderot i ningú altre. Aquesta és la gràcia.

Allò que va proposar-se l'enciclopedista en aquest llibre tan extraordinari va ser manifestar un escepticisme absolut, irrebatible, davant les mostres d'optimisme que presentava la classe burgesa ascendent a la França de la segona meitat del segle XVIII, i també davant (aquesta és la paradoxa del filòsof!) de l'optimisme racionalista que exhibia, en aparença, aquesta obra tan emblemàtica de la Nova Raó francesa que va ser l'Encyclopédie -per això el lector farà molt bé de llegir aquest llibre de Diderot simultàniament al gran llibre de Philipp Blom, Encyclopédie, Barcelona, Anagrama, 2007. Més encara: El nebot de Rameau atempta contra una tradició ja secular en temps de Diderot, que és la dels grans moralistes: "Ell", el nebot, diu que ha llegit i rellegit sense parar Teofrast i La Bruyère, a la qual cosa "Jo" respon: "Són lectures excel-lents". Però la veritat del llibre porta a un altre lloc, i aquest és un lloc veritablement escandalós, de tan escèptic, per no dir cínic, dit amb tot el respecte per aquestes escoles de la filosofia grega: en matèria de raó, de moral, d'estètica i de política, Diderot ve a dir-nos que tot estava més que acabat. Érem als anys 60-70 del segle XVIII.

Aquesta és, jo diria, la gran lliçó d'aquest llibre incomparable: tot just s'afirmava el racionalisme burgès a França i pertot, quan un dels seus representants més gloriosos i l'home més significatiu de la gran empresa de l' Encyclopédie, minava, fins als seus fonaments més amagats, un optimisme i una epistemologia que tot just acabaven d'estrenar-se.