Una lliçó d'harmonia

Pinyols d'aubercoc

Emili Manzano

L'Avenç

126 pàgines. 17 euros

Una bona obra literària sempre reposa sobre l'harmonia de les diverses forces que la componen. A Pinyols d'aubercoc es desplega una delicada alquímia de l'escriptura: cadascun dels elements -sinestèsics, evocadors, elegíacs...- que irriguen el cos d'aquestes proses exalça una fusió tel·lúrica del llenguatge, on el sentit del text es transparenta amb la llengua que l'expressa. Des d'una perspectiva que recorda la magnífica plasticitat oral de la literatura de Llorenç Riber o Maria Antònia Oliver, l'aplec del conjunt de proses que Emili Manzano (Ciutat de Palma, 1964) va publicar a la revista L'Avenç al llarg del 2006 s'inscriu en una rica tradició d'escriptors contemporanis que, com ara l'obra de Perejaume o els dietaris de Miquel Pairolí, explora les marques inherents de l'idioma, aquesta majestuosa espiritualitat carnal que es dóna quan el pensament estableix una íntima aliança amb el llenguatge. "Visc el meu quotidià en tres llengües, però el dialecte és com un corrent subterrani que flueix per davall del pensament i cerca constantment ulls per brollar", escriu Manzano en el prefaci d'aquest llibre que significa el seu debut literari i que de manera deliberada crea un sinuós joc de miralls reflectint altres miralls: pensament i llenguatge s'atrapen i es reboten l'un a l'altre.

L'objecte primordial de Pinyols d'aubercoc és el temps. Sense estridències, sense oripells melosos, amb una portentosa sensibilitat afectada pels estímuls més lleus, les proses d'aquest llibre reuneixen en un mateix fris narratiu una crònica objectiva de la transformació de la Mallorca dels seixanta als vuitanta, així com l'educació sentimental de l'autor. La infantesa, l'adolescència, el moment paralitzant d'abandonar l'illa per anar a Barcelona a estudiar, un periple de vida bohèmia a París, les mitologies familiars, el buit indissoluble que deixen les persones estimades i que ja han mort, la irrupció del turisme, la violència ensordida que es dóna quan desapareix un món i una generació sencera queda sepultada en nom del progrés..., tots aquests aspectes cristal·litzen en una exploració minimal del temps psicològic. El jo es converteix en la clepsidra que mesura el pas i els embats del temps. Per concretar el desfici d'aquest procés hi ha imatges tan vehements com la que proporciona el padrí de l'autor, quan de sobte s'arromanga la màniga i mostra al seu nét adolescent el tatuatge d'una ballarina: "Ara la meva carn és flonja i la pell me penja, però quan tenia els braços forts com els teus, movia els músculs per fer-la ballar", li diu. La memòria deixa cicatrius en la pell del temps. Les cicatrius poden tenir la forma d'una ocarina -com la que molts anys enrere va enviar el desnonat oncle Macià des de França, abans que se li perdés definitivament el rastre-, pot ser una taca de sang inesborrable o una clapa de cendra al fons de l'hort. La superposició de plans temporals unida a una exuberant volubilitat lingüística on cada mot és just el mot que ha de ser permet afinar l'inventari vital: l'autor, ja de gran, mentre escriu a prop de la seva amant adormida, associa el soroll que fa l'estilogràfica amb els xiulets dels pinyols d'aubercoc que ell fabricava en la seva infantesa. El temps i els seus vendavals: mentre apilona la llenya, l'autor fa com si la padrina, ja morta des de fa anys, encara fos viva. El lirisme és un bàlsam: "Demà partesc. Un altre pic. Pensau en mi perquè no vos oblidi". Un llibre inoblidable.