Novel·leta-haiku

Com que aquest és el nostre primer article del 2008, escau que parlem del primer llibre publicat per una editorial igualment nova: La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata, amb un comentari de Yukio Mishima i traducció directa del japonès de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera, de bon llegir: Viena Edicions, Barcelona, 2007.

Els lectors clàssics coneixen sobradament la personalitat de Kawabata, premiat amb el Nobel de Literatura l'any 1968: és un gran autor, i ell va encetar precisament la llista dels nobels literaris japonesos gràcies a una obra extensa, delicada, entre la que destaquen novel·les admirables com ara País de neu (1947), Mil grulles (1949-1952) i El so de la muntaya (1954). La narració de què parlem avui és de 1961, i amb justícia ha estat traduïda a molts idiomes. Mishima, que és encara més gegantí que Kawabata, l'admirava, i va mantenir-hi una espessa correspondència durant vint-i-cinc anys... fins que aquell va celebrar el fastuós protocol militar del hara-kiri.

"Es inútil voler comparar la manera de narrar dels japonesos amb la manera de narrar dels occidentals"

La narració, com ja s'ha dit, és de primera qualitat, i es resumeix molt fàcilment: un home de seixanta-set anys visita repetides vegades un bordell en què només s'hi pot jeure amb noies sedades, que no es desperten ni amb un sunami: només se les pot acariciar i admirar-ne la bellesa i joventut. La història és molt escassa si es compara amb la de les novel·les que solem llegir. Però aquí entra la tesi d'aquest article: és inútil voler comparar la manera de narrar dels japonesos amb la manera de narrar dels occidentals. A Europa, la narració -des de les epopeies d'Homer fins a les novel·les que encara llegim avui- estan basades, principalment, en el desenvolupament d'una línia argumental ben lligada, amb la descripció menuda (sobretot en Proust i Henry James!) de l'ambient i els escenaris, i amb una caracterització prou detallada dels protagonistes. Que això és una tendència pròpia de tota la nostra cultura literària ja ho va veure Hegel amb tota claredat quan va escriure, a les seves Lliçons d'Estètica, que l'art de la novel·la europea era una sola i única cosa entre les narracions en vers de Chrétien de Troyes, del segle XII, i les grans novel·les del seu temps: tot aquest període està presidit per aquest gènere proteic i fabulós, que admet totes les transformacions imaginables, en especial a partir de la novel·la valenciana del segle XV i la castellana de 1605 i 1615: el Quijote.

Però la narració japonesa va per uns altres camins. Per adonar-se d'això, només cal que qualsevol lector recordi les pàgines antigues del Genji Monogatari (interminables, en realitat, per a un lector europeu acostumat a l'aventura, que és la paraula important quan es parla de novel·la), o els contes molt més contemporanis de Ryunosuke Akutagawa -en especial el bellíssim La mampara de l'infern. Sempre hi trobarà aquesta característica: l'aventura no és l'element determinant de la narració; els personatges es belluguen entre les pàgines de la matèria narrada com ombres shakesperianes; i l'ambientació no pot ser rica en interiors (perquè els japonesos sempre han viscut en trenta metres quadrats, i sense mobles, a diferència dels ambients de Proust i Henry James, altra vegada), i és rica, per contra, en elements naturals: ara les lloses dels camins que porten a la casa, ara les camèlies "de pètals que cauen", ara les papallones blanques, els boscos de bambús, les flors de pteris, les glicines.

Tot això posseeix, certament, una estranya bellesa: tan estranya com el fet que al món hi hagi gent que és capaç d'escriure en japonès. Com deia aquell: "Admiróse un portugués | al ver que, sobre un futón, | toos los niños del Japón | hablaban el japonés". Sí: posseeix molta bellesa. Però un té sempre la impressió, en llegir literatura d'aquells topants, que tot plegat obeeix més a les lleis de la metàfora -que són les de la poesia- que a les lleis de la metonímia o la seqüència -que són les lleis de la narrativa. Amb altres paraules: un té sempre la impressió, en llegir aquestes literatures, que per molt llarg que sigui un llibre (aquest no ho és, i repeteixo que és de lectura deliciosa), tots es poden resumir en les 17 síl·labes d'un haiku, aquest gènere que va fer tanta fortuna, ves per on, a Catalunya, als anys precisament que no teníem gaire novel·la, i molta poesia.

Però així és la cosa. Si estic segur que els lectors fruiran amb la lectura d'aquesta narració és pel fet que, possiblement, ja estem tots una mica cansats de la prolixa elaboració de les novel·les dels països de ponent. Potser és que li ha arribat el torn a les terres de Llevant.