Els avatars de l'estètica

Teoria de la sensibilitat

Xavier Rubert de Ventós

Edicions 62

527 pàgines, 26 euros

La progressiva adquisició de més drets i més autonomia per part dels individus, al llarg de la modernitat, és indissociable de la major valoració del seu món personal de sensacions. No és gens casual, per tant, que l'individualisme i l'esteticisme hagin avançat junts. Fins i tot es podria dir que l'entronització de les qüestions de gust com a criteri de valor prioritari fa que, avui, a l'estètica se li assigni una funció equiparable a la que tenia abans la religió. Si antigament allò inacceptable o poc ortodox era motiu d'escàndol, ara el que fa és "ferir-nos la sensibilitat", com si, paradoxalment, l'estadi estètic i el religiós de què parlava Kierkegaard s'acabessin donant la mà.

A la primera edició de Teoria de la sensibilitat, l'any 1968, Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) va tenir el gran mèrit de preveure el triomf progressiu de l'ordre sensible. Davant l'aparent atzucac que representava la crisi de l'art representatiu, a la primera meitat del s. XX, Rubert de Ventós va saber endevinar que, al marge d'altres derives com l'entotsolament del món artístic, o la recreació en l'aixecament de la seva acta de defunció, es produiria una mena de fugida cap endavant, que comportaria que la dimensió estètica s'estengués per tots els àmbits de la vida humana. I a això hi ha contribuït, sens dubte, el fet que cada vegada tingui més pes el món urbà i industrial, tot fent que ens movem en un medi dissenyat pel propi home.

Però després de quaranta anys ha plogut molt, és clar. Si el text que comentem s'hagués reeditat sense canvis, es tractaria simplement de celebrar poder tenir de nou a l'abast una obra clau de Rubert de Ventós. El problema és que ara se n'ha fet una nova edició, amb algun apartat nou, la conveniència de la qual no queda massa clara. El llibre acaba no essent ni carn ni peix. Ni la nova publicació d'un petit clàssic, ni un nou text amb personalitat pròpia, dedicat a analitzar l'estat actual del món artístic, i estètic per extensió, tenint en compte l'emergència de nous fenòmens com la globalització o els móns virtuals. D'altra banda, fa una mica de mal als ulls trobar referències a Sartre o Althusser com si encara fossin vius, o la manca d'actualització de la bibliografia, en una obra que es presenta com "una revisió ampliada" de l'edició de 1968. Posats a actualitzar, sembla que s'ha desaprofitat l'oportunitat de fer balanç dels avantatges i inconvenients que ha comportat l'avanç imparable de l'esteticisme. El mateix autor ja parlava, per exemple, dels risc de reduir el sentit de l'estètica, com a "art implicat" en tots els àmbits de la vida, a la "trivialitat de les formes comercials", que és justament el que ha esdevingut amb la banalització actual del disseny. I això per no parlar de les implicacions polítiques, com ja es plantejava en l'antiga polèmica de l'autor amb Eduardo Subirats, o en l'obra recent de teòrics com Terry Eagleton. I és una llàstima, perquè Rubert de Ventós és dels pensadors amb més olfacte per detectar les claus del món en què vivim.