El tapís de santa Genoveva

Si dijous passat vaig parlar d'un poema de Péguy, El misteri dels sants Innocents, perquè era la vigília dels sants Innocents, avui, com a segona tassa de caldo per a qui no en vulgui, els parlaré d'un altre poema del mateix poeta, el dedicat a santa Genoveva, patrona de París. I és que avui és la seva festa. Péguy té dues santes de capçalera: santa Joana d'Arc i santa Genoveva. La patrona de França i la de París. I a les dues santes els fa compartir un "tapís". Els "tapissos" de Péguy són poemes amb una mètrica estricta, a diferència dels "misteris", en què barreja diàleg en prosa, versos blancs i versos rimats. I la imatge del tapís, un teixit, és del tot adient a la manera de construir aquests textos que té Péguy. Es tracta d'uns versos que van fent passades, com aquell qui diu, repetint fils i colors i figures; uns versos que es van intricant per fer un sentit intencionat que creix i es desenvolupa segons un designi previ. A vegades, la trama és de quartets, com a El tapís de la Mare de Déu. Altres, i concretament a El tapís de santa Genoveva i Joana d'Arc, hi alterna trames de tercets i de quartets. I en aquestes trames, Péguy hi va passant l'ordit del poema. Aquesta feina artesana, medievalment artesana, carnalment artesana, com li agradaria que fos dit, pot produir unes escapades líriques d'alt voltatge, una càrrega poètica inoblidable. Aquests tapissos tenen realment un pes i una configuració de tapís: fils que es concreten en formes, formes que es fan històries, colors vius que il·luminen les històries, colors sords que les aombren. I el miracle d'aquesta forma, d'aquesta mena de salmòdia repetitiva, d'aquestes rimes que semblen voler esgotar totes les possibilitats de rimar, és que crea un organisme en què hi batega la passió i la tendresa, la devoció i el penediment, la invocació i el cant.

El tapís de què els parlo avui, ja ho he dit, el comparteixen les dues santes. Santa Genoveva, una pastora de Nanterre, que al segle V va salvar París, quan Atila arrasava Europa. Per això n'és la patrona. Joana d'Arc, pastora de Domremy, va defensar França dels anglesos, gairebé mil anys després. Per això és la patrona de França. A Péguy li encantava que totes dues fossin pastores i que totes dues passessin de pasturar ovelles a menar i manar homes armats. Bé, santa Genoveva no va pas entrar en batalla, va reunir les dones de París i les va fer dejunar i pregar per tal que Atila, que acabava de destruir Metz, deixés tranquil·la la ciutat. Els homes, sempre tan incrèduls, deien que Genoveva era una profetessa de calamitats, que pregar no servia per res i que era millor fugir. La volien lapidar i tirar al Sena. Però el bisbe d'Auxerre, que acabava de morir, l'havia beneïda com a escollida de Déu. Els parisencs es van deixar convèncer, van dejunar i pregar i Atila va deixar París en pau. Des de llavors, diu Péguy, ella, en comptes d'ovelles pastura "aquest monstre de pedra", la capital de França.