Pronòstic reservat

Si un no és Isaïes, ni Ezequiel, ni Jeremies, ni Abdies, ni Habacuc; si no és tampoc ni la Sibil·la de Cumas, ni Tirèsies, ni l'oracle de Delfos o de Milet; i si tampoc no és un Nostradamus, ni cap dels vaticinadors que van donar la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement, llavors es fa difícil pronosticar què pot succeir-li a la literatura, catalana i universal, al llarg del 2008.

En principi, més aviat hem d'esperar que les coses segueixin el camí que ja fa temps que han encetat: tot allò que es refereixi a la lletra impresa té mala peça al teler de la comunicació i de l'aprenentatge. Modulem-ho: la literatura tindrà per molts anys un cert paper en el camp de l'aprenentatge moral i espiritual -individual, aïllat, quasi anti-social- dels quatre gats que encara s'entusiasmen amb la lectura, posem per cas, de l'Ulisses, de Joyce, de La Recherche, de Proust, o de Josep i els seus germans, de Thomas Mann, però en tindrà cada vegada menys en el terreny de la veritable socialització. La literatura sembla cridada a exercir, més que mai, de filtre molt seductor (com en la història de Tristany i Isolda, però amb llibres i no una apòzema) per a molt poques persones i per al seu diàleg de cada dia o d'estones ben triades. Ara: el que se'n diu "poder de comunicació", poder de creació d'imaginaris col·lectius o poder de productivitat simbòlica, això és una cosa a la qual la literatura (la bona, entenguem-nos) ha hagut de renunciar, fa molt de temps, en favor del cinema, la televisió, els vídeos, les vídeo-consoles, els iPots o els telèfons mòbils.

"La literatura tindrà un paper cada vegada més petit en el terreny de la veritable socialització"

En efecte: ja fa temps que els estudiosos (professors, sociòlegs i crítics literaris, en especial) ens alerten d'aquest fenomen. Harold Bloom, en l'epíleg elegíac del seu The Western Canon (¿quin altre gènere hauríem d'emprar per cantar la fi de la gran literatura?), ja hi deia: "Potser les edats de la lectura -aristocràtica, democràtica, caòtica- ha arribat al punt final; el retorn d'una era teocràtica consistirà gairebé del tot en una època d'oralitat i de cultura visual". Força anys abans, el reaccionari i sempre lúcid Allan Bloom ja havia deixat clar que l'única sortida a aquesta suposada "era teocràtica", desproveïda de llibres, consistia a potenciar el caràcter opac i senyorívol de la literatura: al cap i a la fi, això és el que van fer els exquisits escriptors del fi-de-segle (XIX a XX) quan la novel·la realista semblava haver esgotat totes les fórmules. Més pessimista ha estat, encara, l'últim dels grans monstres de la literatura comparada, George Steiner, que, entre altres coses, ha escrit i ha dit: "Les universitats continuaran difonent la cultura científica, però el destí de les Lletres i de les Humanitats és més que dubtós"; "El que ara em preocupa ja no és que la gent no llegeixi: em preocupa que desaparegui de la consciència dels homes l'essència mateixa del llenguatge".

La cosa ve de lluny, i és possible que tot plegat s'hagi d'atribuir al paper galdós que, en aquest sentit, ha exercit la classe burgesa europea després de les revolucions de 1830 i de 1848: fa ben bé l'efecte que aquesta classe va néixer sota el signe equívoc de la idea il·lustrada del progrés, però que l'hagi concentrada solament en el benestar físic de les persones, en els avenços tècnico-científics i en el divertiment de la plebs; per res en la seva elevació moral i en la formació d'una ciutadania educada i culta. Flaubert va ser molt explícit, en aquest sentit, i és avinent recordar algunes de les frases que va deixar estampades en la seva correspondència: "En aquests moments, ningú no es preocupa per la Literatura. Ens precipitem d'una manera espantosa en l'element burgès. No m'agradaria arribar al segle vint". I també: "Si vostè sabés la meva soledat! ¿Amb qui parlar, als temps que corren? ¿Qui, en el nostre desgraciat país, s'ocupa encara de la Literatura? ¿Potser un sol individu? ¡Jo! Restes d'un món desaparegut". Corrien els anys setanta del segle XIX.

Més clar tampoc no ho podia haver dit l'elitista Julien Gracq, desaparegut fa molt pocs dies: "La paraula és com un despertar, apel·la a l'avançament; per contra, la figura és fixació, fascinació. Els llibres obren un horitzó dinàmic en la vida, mentre que la imatge encanta i immobilitza". I, encara: "Tots els llevats actius que transmet l'art d'una època, els transmet la literatura; un quadre potser ha estat capaç d'encantar, en el pur sentit màgic de la paraula, però mai no ha transformat ni un sol dels moments d'una vida". Així, doncs, no tenim cap més remei que adreçar-nos a l'antiga saviesa de les Escriptures: "Creieu i espereu!".