Religiositat sospitosa

Els mestres de la sospita

Francesc Torralba

Fragmenta Editorial

155 pàgines. 12 euros

A les èpoques en què no hi ha una cosmovisió hegemònica, l'anhel de transcendència, propi de tota religió, es transforma en religiositat sentimental, de manera que no s'intenta accedir a la divinitat en què es creu a través d'una idea lingüísticament explicitable, sinó mitjançant una experiència inefable. A tall d'exemple només cal recordar la figura de Plotí, a la transició entre el món antic i el medieval, o el Mestre Ekhart, entre el món medieval i el modern. I pel que fa a la nostra època, això es manifestaria des de la parafernàlia New Age fins a llibres publicats recentment per part d'autors com G. Vattimo, que usen la coartada de la crisi de la racionalitat per reivindicar la tornada a la falda de la mare (Església), per la via del misticisme. Aquesta estratègia és recurrent en la prolífica obra de Francesc Torralba (Barcelona, 1967), i ara la tornem a trobar en el text que comentem. Així, inicialment es proclama que cal "un diàleg vertader" amb els "mestres de la sospita" (Marx, Nietzsche i Freud), per tal d'"escoltar atentament la seva paraula, per inquietant que sigui". Però aviat ens adonem que l'únic que interessa de les actituds crítiques és aprofitar la seva força per derruir les grans catedrals teòriques, a fi de promocionar l'alternativa d'una religiositat interior. Un cop usades, per tant, se les desautoritza, amb to condescendent, per la seva suposada incapacitat de descobrir la via de la Fe un cop feta miques la via de la Raó.

Les trampes intel·lectuals que amaguen discursos com aquests són diverses, però en destacarem dues. Una és donar per suposat que la ignorància o el silenci que envolten el nostre coneixement no són més que un petit desert transitori de purificació, que ens mena a un Saber superior i més pur. Així es vol neutralitzar l'atzarós i incomprensible com a simple segment interior de la Veritat, ben rodona, en què els extrems es toquen. I l'altra trampa és identificar l'experiència de plenitud vital, aliena a raons, amb una vivència religiosa. Al respecte, però, només cal recordar el que afirmava Flaubert: "Sóc un místic i no crec en res". D'altra banda, és del tot incoherent desautoritzar Marx pel fet de "no raonar la seva crítica a l'anomenat espiritualisme", i alhora menysprear els arguments i creure per Fe en "un Déu més enllà dels nostres déus, sempre més gran i més enigmàtic que les nostres articulacions mentals".

I el que és ja gairebé hilarant és que es retregui als mestres de la sospita el fet de no haver entès el misteri de la Santíssima Trinitat. De fet, la principal objecció contra llibres com aquest és la seva manca de sentit de l'humor. I és que, davant la incapacitat d'assumir joiosament l'existència tal com és, la religió recorre a inventar una divinitat protectora, substitutiva del pare real (com va dir Freud), que serveixi de consol i vàlvula d'escapament de les misèries quotidianes (com va dir Marx), tot disfressant com a afirmació d'un món superior el que en realitat és negació de l'únic existent (com va dir Nietzsche).