"He fet un cinema diferent de la resta sense inventar-me res"
Si l'edat és un estat mental, el cineasta i productor Pere Portabella (Figueres, 1929) no es deu ni imaginar que té 78 anys. No el delaten ni el físic, ni l'actitud, ni la continuada activitat que li emplena l'agenda de compromisos. El seu dia a dia s'ha complicat encara més des que va acabar Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach) la primera pel·lícula que dirigeix des de Pont de Varsòvia, fa 17 anys, i que s'estrena demà. La música i la imatge dialoguen íntimament en aquest llargmetratge que, com tot el seu cinema, deixa de banda qualsevol convenció, començant per les fórmules narratives aristotèliques. Portabella dóna l'esquena als models i als gèneres en un viatge, de la mà de Bach, per diferents èpoques de la història europea, des del segle XVIII fins a l'actualitat, convençut que la construcció d'Europa no pot deixar de banda l'enorme diversitat i les contradiccions del continent. El film ha obtingut una càlida resposta d'ençà de l'estrena, al Festival de Venècia. També ha passat pel MoMA de Nova York, que li va dedicar una retrospectiva al setembre, i el Festival de Gijón, on es va emportar el premi del públic. El realitzador, que va debutar el 1966 amb No compteu amb els dits, en col·laboració amb Joan Brossa, està acostumat a rebre un bon tracte dels museus. Però el sorprèn ser aplaudit també des de les butaques del cinema.
"Els partits desconfien de la llibertat crítica dels independents"
17 anys després del seu últim film, estrena 'Die Stille vor Bach'
Pregunta. Per què ha trigat 17 anys a tornar a dirigir?
Resposta. No he estat mai parat. No sóc una persona unidireccional i, tot i ser un professional del cinema, tinc una formació interdisciplinària. Sempre l'he combinat amb altres coses que també m'interessen molt. Des de fa 10 anys presideixo la Fundació Alternativas
[on coordina aportacions sectorials d'especialistes en diversos camps de l'esquerra internacional]. Això em requereix molt de temps.
P. Tant en política com en cinema, vostè sempre ha estat independent. No ha volgut pertànyer a cap partit ni a cap escola.
R. Els partits polítics són nuclis molt endogàmics, i funcionen molt corporativament. El meu compromís és a partir de la independència, tot i que sempre entre partits d'esquerres. Això sempre crea un conflicte, els partits desconfien de la llibertat crítica dels independents. I passa el mateix en qualsevol àmbit. L'home, per la pròpia condició humana, és molt sectari.
P. Com es reflecteix aquesta pluralitat d'interessos en la seva feina cinematogràfica?
R. Crec que si l'activitat artística no parteix d'un compromís per les coses que t'interessen, tendeixes a tancar-te en tu mateix. A mí m'ha anat molt bé. En definitiva, he fet un cinema diferent de la resta sense inventar-me res.
P. Com ho ha aconseguit?
R. He fet el mateix que van fer les avantguardes a finals del segle XIX: buscar una narrativa diferent, al marge dels codis aristotèlics, que són els que han imposat les multinacionals per raons de consum. Jo sempre dic que explico històries, però sense arguments. I això ha suposat per a mi una travessia en el desert.
P. Vostè roda amb so directe i concedeix un gran protagonisme a la banda sonora.
R. Per mi, la banda sonora té la mateixa importància que la imatge. Mai he fet música d'acompanyament. Els sons, els sorolls i la música són, per mi, el mateix. Per això parlo del silenci abans de Bach: entenc el silenci com un so.
P. En aquesta pel·lícula es parla de Bach però, sobretot, s'escolta Bach.
R. He triat Bach perquè al començament no el coneix ningú i s'acaba convertint en una icona popular, igual que Picasso: tothom sap qui és però molt pocs l'han vist. L'he agafat com un element estructural de la història. Es parla sobre com es veu Bach al segle XXI. El poso a un camió o al metro, i aguanta perfectament.
P. Quin és el procés creatiu de les seves pel·lícules?
R. Des de la primera pel·lícula, l'any 66, agafo un full en blanc i començo per treure tot el que no hi ha d'aparèixer. Confondre l'ocurrència amb una idea és fatal. Sempre semblen molt brillants, però es desactiven de seguida. En canvi, les idees apareixen i s'instal·len. I sempre m'he envoltat de gent que no són guionistes. El poeta Joan Brossa, el músic Carles Santos, i ara el musicòleg i home de teatre Xavier Albertí.
P. En aquesta pel·lícula es parla molt poc.
R. Els diàlegs serveixen per col·locar les idees, les coses literàries, però les mínimes possibles. Albertí ho ha fet de forma magistral. Al cine que s'està fent ara, tothom s'explica massa.
P. No s'ofereix una imatge molt pessimista d'Europa?
R. Jo parlaria més aviat d'una visió dolorosa. Jo per naturalesa sóc optimista. Però tenim els Balcans aquí mateix, i Kosovo... Europa ha estat un territori convuls, capaç, en el seu moment, de les quotes més altes de coneixement, de revolucions, que ens han portat a les actuals societats democràtiques. Però al mateix temps també ha estat capaç de quotes altíssimes de violència, de convulsions per les noves formes de poder i contrapoder.
P. Com encaixa les bones reaccions que està despertant la pel·lícula?
R. Ara hi ha més gent que s'interessa pel meu cine, i no és perquè jo hagi fet una pel·lícula millor, és que els codis diferents que jo utilitzo ara estan funcionant. Aquesta està tenint una rebuda espectacular arreu. És la primera vegada que em passa.
P. Per fi aconsegueix la connexió amb el públic?
R. Crec que ara la percepció de l'espectador ha canviat, que hi ha una sensibilitat oberta. La gent no es queda entrebancada en trobar a faltar l'argument. Al contrari, veu que ja no cal, això. Tinc molta curiosiat per veure com funciona a les sales. Jo, la prova dels museus, de la univeristat i dels festivals ja l'he passat. Ara és la prova de la botiga, de veure qui hi entra i com funciona. Tinc moltes ganes de comprovar-ho.
Cineasta i polític
- En la tasca de productor de Pere Portabella destaquen pel·lícules com Los Golfos (de Carlos Saura), El cochecito (Marco Ferreri) i Viridiana (Luis Buñuel)
- Com a polític, va participar en la comissió de la Constitució. "Una experiència que no canvio per cap pel·lícula", diu Portabella
- L'any 2002 va ser l'únic artista espanyol viu representat a la 11ª Documenta de Kassel
- El 2001 va cedir tota la seva filmografia al fons d'art del Macba, que li va dedicar una retrospectiva. També ho han fet el Centre Pompidou, The Fabric Workshop and Museum of Philadelphia, El Festival Internacional de Cine Independiente de Buenos Aires, el Nuevo Cinema de Pesaro i el MoMA
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.