Una maqueta de Barcelona

A l'edifici del Fòrum es pot veure aquests dies una exposició sobre l'arquitectura i l'urbanisme que s'està fent actualment a Barcelona, sobre els projectes en curs, podríem dir. L'exposició reuneix un conjunt de projectes molt diversos amb la intenció de mostrar aquestes actuacions al gran públic posant l'accent en la ciutat com a matèria de projecte.

La peça més espectacular de l'exposició Ciutat. Barcelona projecte és, sens dubte, una gran maqueta de la ciutat - de fet, de bona part de l'àrea metropolitana de Barcelona-, a escala 1:1000, que ja es va poder veure durant el Fòrum. La maqueta està col·locada en una gran cambra fosca on, al seu voltant, s'han disposat grades i balcons per poder mirar-la amb atenció des de tots els angles. Després d'una estona concentrat en la cambra fosca s'acaba tenint la impressió de veure-la des de l'aire. L'efecte que produeix la maqueta es veu amplificat pel fet que els projectes que es desenvolupen en algunes parts de la ciutat els trobem a l'exposició en maquetes a escala més gran. Així, encara que aquests no estiguin exactament representats en la gran maqueta, un els acaba per relacionar i, de fet, amb una mica més d'imaginació, un sembla veure'ls.

La maqueta converteix la ciutat en alguna cosa entenedora i didàctica, en la qual tot troba el seu lloc, fins i tot nosaltres mateixos, com a nens davant d'una joguina. Si és cert que "de la ciutat se'n parla i se'n pensa més que no pas es veu", la maqueta permet corregir-ho perquè "veiem" la ciutat, encara que sigui com a representació. En entrar a l'exposició es pot badar en una altra mostra sobre Barcelona: Barcelona sensacions, i en un muntatge fantàstic d'Eugènia Balcells, també sobre Barcelona a partir de postals. Barcelona per tot arreu!

En sortir ja és una altra cosa. Es pot dir que l'exposició no et deixa indiferent, la ciutat, o al menys aquella part, ja no sembla la mateixa que quan has entrat. El primer que es pot veure és que una de les maquetes d'uns edificis d'habitatges no són un projecte, sinó que ja estan construïts allà mateix, davant de La Mina, i són exactament com la maqueta.

Ens adonem que el mateix edifici del Fòrum sembla una versió més gran de la maqueta presentada en el seu dia, i tot el que allà era conceptual aquí és simplement grotesc. L'edifici de convencions del Fòrum sembla també adquirir un aire estrany; potser produït per les lletres que li donen nom al llarg de tota la marquesina. El paviment únic, sense juntes ni voreres, abstracte com en una representació. L'esplanada, els fabulosos vaixells en dic sec, o les voreres agegantades de la Diagonal davant del centre comercial, amb els seus falsos aparadors, també sembla una maqueta. Potser és el tramvia, potser era el vent que aquest diumenge passat feia caminar la gent com a autòmats, però l'efecte de maqueta durava fins que un canviava de vorera i s'endinsava en la ciutat real, aquella que es troba a l'altra banda del Fòrum.

Fa uns quants anys, el 1981, a propòsit d'una exposició del desaparegut Equipo Crónica a la Galeria Maeght, Tomàs Llorens explicava en un text titulat Pensar i mirar que en sortir de l'exposició miràvem els núvols i semblaven gràvids, com pintats per Léger, o miràvem les teles de les botigues de luxe i recordaven un Goya, o les cares dels vianants semblaven pintades per Grosz. Deia que l'efecte durava una hora o dues, de vegades més, i afegia: "Als pintors, em diuen, els pot durar molt més temps". Penso que els responsables del Fòrum eren molt més bons que els pintors, crec que l'efecte en ells és permanent i han convertit aquella part de la ciutat en una maqueta.