Poesia

Els carnerians celebrem aquests dies els cinquanta anys d'un del llibres de poesia més importants del segle vint, Poesia, de Josep Carner. Jaume Coll ha organitzat unes jornades dedicades a aquesta celebració, a la Biblioteca de Catalunya, que conserva, al seu fons Carner, abundants materials relatius al llibre. Aquestes jornades, tres dimarts consecutius, els dies 4, 11 i 18 d'aquest desembre, es basen en un comentari d'un poema de cada secció del llibre, a càrrec de poetes, narradors i estudiosos de l'obra de Carner, amb el comú denominador del carnerisme, és a dir, d'un faible especial per l'obra d'aquest poeta que jo, humilment, postulo com al més gran poeta català de tots els temps i un dels millors de l'Europa del segle vint. Carner és la glòria de la nostra llengua i de la nostra poesia. I, per tant, cinquanta anys del volum que reuneix les versions definitives de la major part dels poemes de Carner ens és motiu d'una alegria enorme.

Jaume Coll va triar qui havia de parlar de cada secció del llibre, deixant que cadascú dels triats escollís el poema que havia de comentar. A mi em va tocar la primera secció i vaig triar l'últim poema d'Els fruits saborosos , "Els raïms immortals". I la raó principal d'aquesta tria va ser perquè Carner hi explicita la seva poètica. I perquè, essent un poema escrit al llarg de cinquanta anys, podem adonar-nos, en els canvis que hi fa, de l'evolució del seu pensament pel que fa a la poesia i a la condició de poeta.

En la primera versió publicada en llibre, la del 1906, Carner veu al poeta coronat de glòria i com a triomfador sobre el comú dels mortals, lliurats a les banalitats de la vida quotidiana i a escapolir-se de qualsevol contacte amb les profunditats de l'ànima taciturna, que és d'on brolla l'autèntica poesia, nèctar pur dels moments de delícia que li cal oprimir. És a dir, de les renúncies. El verb "oprimir" ve del correlat dels raïms. El poeta s'estima més ser esclafat, com els raïms, per convertir-se en vi, que no pas viure inútilment en un oci abocat al no-res. Però la imatge final del poeta, en aquesta primera versió, és la de la glòria.

Al cap de vint anys, exactament el 1928, Carner publica una versió del poema amb un canvi radical. Si bé la imatge dels raïms esclafats per les renúncies continua sent la mateixa, el poeta ja no apareix coronat de glòria. És més, Carner declara que no vol "corona que és dels vents joguina." El poeta en té prou amb què el vi dels seus dies esclafats es conservi per als que vindran, els no nats humans, "clos al celler, colgat en teranyina." L'individualisme deixa pas a una actitud de servei als seus, és a dir, als que entenen i viuen la seva llengua. I als encara no nats que ho faran.

Al cap de trenta anys, a Poesia, hi apareix la versió definitiva d'aquest poema. Pocs canvis, gairebé imperceptibles. Un, però, significatiu. La poesia brolla també no solament dels delits, sinó també de les recances que oprimim. Cal renunciar als laments. Doncs, això.