Vicis públics, virtuts privades

El darrer canvi de segle ha marcat la desclosa internacional d'Alberto García-Álix (Léon, 1956), que ha passat a ser un clàssic de la fotografia espanyola contemporània. García-Álix deixa enrera, doncs, sales més alternatives com H2O, a Gràcia, on havia exposat reiteradament, per entrar a la Carles Taché. Siempre el mismo cielo no acaba de ser una exposició monotemàtica sinó un repàs de quasi vint anys de dedicació. Hi destaquen dos vessants ben diferenciats: d'una banda, l'erotisme, tan celebrat i definidor de la seva obra, i de l'altra, una sèrie de paisatges urbans de caire metafísic i quasi abstractes, potser per no espantar una possible clientela més pudorosa.

Tal com explica el mateix fotògraf al text del catàleg, un gris de plom, feixuc i unificador, envaeix totes les obres, i és un reflex del pes de la pròpia existència. I en aquest color sense color, polit, metàl·lic però absolutament mat, s'hi insereixen una sèrie de nus i de personatges estrafolaris que conformen el món personal de l'autor. García-Álix no estableix una mirada de superioritat envers els retratats sinó que s'hi barreja com un més i, tot plegat, que podria esdevenir una cerimònia impúdica o esperpèntica, acaba per assolir una curiosa nitidesa i un candor gairebé entranyable.

Siempre el mismo cielo. Alberto García-Alix. Galeria Carles Taché. Consell de Cent, 290, Barcelona. Fins a finals de gener de 2008