"El tango va perdre la Segona Guerra Mundial"

Diuen que Barcelona és la tercera pàtria del tango i deu ser cert. Marcelo Mercadante així ho creu i no són només paraules. El compositor i intèrpret de bandoneó de Buenos Aires es va instal·lar a la capital catalana fa quinze anys i des d'aquí està redissenyant una nova forma d'entendre el tango que assumeix conscientment la tradició però s'obre a un sentiment més contemporani. El seu últim treball, Suburbios del alma (Nuba/Karonte), és un retrobament amb el tango-cançó per al qual ha comptat amb les col·laboracions de Miguel Poveda, Martirio i els cantants argentins Lidia Borda, Omar Mollo, Alejandro del Prado i la també barcelonina d'adopció Elba Picó. Demà divendres (22.00 hores) Marcelo Mercadante presentarà aquest nou disc a l'Auditori de Barcelona.

Mercadante presenta demà el seu nou disc de tanto-cançó, en què ha col.laborat Poveda

"L'Argentina expulsa talents. En canvi aquí hi ha molta disposició a acceptar-nos"

Pregunta. Què fa un tanguero a Barcelona?

Resposta. Vaig arribar de casualitat, però em vaig anar quedant per projectes artístics i per la resposta a aquests projectes.

P. Va trobar aquí aquesta tercera pàtria del tango de què tant s'ha parlat?

R. Sí, i cada vegada més. A Barcelona el tango ja estava molt present abans de la moda de les músiques del món, Gardel va gravar aquí quan a Buenos Aires no li anava bé. Allí no omplia teatres i aquí va arrasar. La societat argentina és una societat expulsiva de talents. En canvi aquí i a França hi ha molta gent disposada a acceptar-nos.

P. Per què creu que ens agrada tant el tango a catalans i francesos?

R. Només puc dir que tocar-lo és meravellós. Es tracta d'una música que, com el jazz o el flamenc, et commou. Són músiques expressivament molt potents. És clar que és l'opinió d'un tanguero romàntic.

P. En les últimes dècades hi ha hagut molts acostaments entre tango i jazz.

R. I enfrontaments. El tango i el jazz van tenir la seva guerra particular. En la Segona Guerra Mundial, el jazz era la música d'un bàndol i el tango, al meu pesar, la de l'altre. Al final el tango va perdre la guerra. És clar que si l'hagués guanyant no hagués estat el tango el que guanyés, sinó aquells fills de puta. A més, el tango no era seu, el van prendre perquè era una música potent i els alemanys hi entenen molt, de música. Totes les escoles de música occidental vénen d'allí.

P. Com arriba al tango?

R. Vaig créixer escoltant als Beatles i molt de rock argentí, Espineta, Charly García ... i als 14 anys vaig passar d'apagar-li la ràdio al meu pare a escoltar els tangos que ell escoltava. El meu pare no escoltava altra cosa que tangos.

P. Hi havia tango a la ràdio argentina?

R. Sí, per sort, i encara n'hi ha avui. No en la quantitat que un voldria, però n'hi ha.

P. Com és l'ambient actual del tango a Buenos Aires?

R: Hi ha creativitat però la sortida econòmica és difícil. S'omplen els teatres durant el festival de tango però és gratuït. Si poses una entrada a dos pesos, que no és res, ja no ve públic. Aquí la gent està acostumada a anar a escoltar música com va al cinema o al teatre. Allí s'omplen els teatres però la gent no va a escoltar música.

P. En canvi els ritmes electrònics s'han introduït en el tango. Gotham Project o Bajofondo estan marcant una via de futur?

R. Es parla molt de tango electrònic però això ja es va fer fa molts anys, encara que amb una altra estètica. Piazzolla ja va tenir un octet elèctric i li va durar poc. Rodolfo Mederos va fer barreges amb rock i jazz. Els projectes actuals per a mi no signifiquen una aportació al tango, personalment crec que es tracta de música electrònica amb elements del tango. Aquesta és una discussió antiga: a Piazzolla ja li deien que no tocava tango. P. Es pot arribar al tango a través d'aquests projectes?

R. No ho sé..., crec que sí, tot és possible...

P. Un dels llastos del tango són uns textos ancorats en el passat. Amb Suburbios del alma ha entrat en el terreny de la renovació del contingut poètic. Era necessari renovar les lletres del tango?

R. Necessari no, però se n'han de fer de noves. Jo he treballat en col·laboració íntima amb Pablo Marchetti i no ens hem plantejat renovar res, simplement fer cançons que es converteixen en tango a través de l'artesania dels arranjaments musicals.

P. Tots els temes del disc estan signats a miges amb Marchetti. Com neix aquesta relació?

R. Ens coneixem des de nens, el seu pare va ser el que em va introduir en la cultura del tango. Marchetti és un periodista molt interessant que a Buenos Aires dirigeix una revista anomenada precisament Barcelona. És una revista políticament incorrecta del tot però per mi, i per molts, és el periòdic més real que es fa a Buenos Aires.

P. La relació íntima de treball entre un poeta i un músic era habitual en el tango però sembla haver-se perdut ...

R. En els últims temps en totes les tertúlies hem parlat molt de l'estat en què es troba el tango-cançó. Fins als anys setanta va haver-hi molta producció però els músics, en un determinat moment, ho van abandonar i es van dedicar a fer música instrumental. Només s'escapa el que va fer Piazzolla amb Horacio Ferrer però aquest camí va més enllà del tango-cançó. Després, pràcticament no hi ha més duplas d'un compositor amb un poeta, una cosa que caracteritzava el tango: Troilo-Manzi, Troilo-Expósito, Cobián-Cadícamo... El tango era diferent de la cançó, en què molts cantautors són lletristes i músics.

P. Per què es trenca?

R. Jo només puc parlar amb hipòtesi perquè no havia nascut. Amb la cultura tanguera que vaig poder mamar crec que hi ha dos factors. Primer, la decadència laboral. L'arribada del rock marca una disminució de treball tremenda. La gent vivia bé de tocar en una sola orquestra. Això desapareix. Troilo, per exemple, com que no podia sostenir l'orquestra, va armar un duo amb un guitarrista, un treball meravellós però que va néixer per una qüestió laboral. La segona raó és la irrupció d'aquest gran compositor que és Piazzolla, que es va convertir en la llum a seguir per als joves, sobretot el Piazzolla instrumental. A partir d'aquí tot l'anterior era com antiquat i ja no interessava. Els compositors es van decantar per l'instrumental i no van tornar a sorgir duplas de músic i poeta treballant junts.

P. En el seu treball habitual les dues facetes es complementen: la instrumental i la cançó...

R. Per a mi Piazzolla és un referent però també ho és Troilo com a compositor i arreglista. Com dominava el poema amb so!

P. En el seu disc ha utilitzat sis veus de diferents procedències, per què aquesta diversitat?

R. Tots m'agraden com a cantants i, a més, tots havien cantat tangos amb anterioritat. A mesura que fèiem les cançons pensàvem en qui ens agradaria que les cantés. Excepte el cas de Miguel Poveda, en què totes les melodies estan fetes especialment per a ell. És un artista a qui admiro i amb el qual, a l'escenari, gaudeixo com poques vegades en la vida he gaudit. La primera vegada que el vaig escoltar cantar, poc després d'arribar aquí, vaig plorar de l'emoció. Aquest tipus és un monstre.