"L'avara povertà di Catalogna"

Durant les últimes setmanes, a Barcelona i a Madrid s'ha discutit en diversos fòrums d'opinió econòmica si Catalunya era avara -i, doncs, reclamava arbitràriament posseir més que els seus veïns- o era, malauradament, només pobra a conseqüència d'un mal repartiment de les aportacions fiscals al país nostre. Com que la qüestió ha generat un gran nombre d'articles, no és d'estranyar que n'hi hagi hagut més d'un que ha apel·lat -quina mania!- al famós vers del Dant, única citació de Catalunya a la Commedia: "l'avara povertà di Catalogna", Paradís, VIII, 77.

El vers del Dant ha fet córrer molta tinta, a Catalunya i arreu, i serà bo recordar als lectors les diferents interpretacions que se n'han presentat. La més habitual és la que diu que Dante es referia als nobles i cavallers catalans que van acompanyar els germans Robert i Lluís d'Anjou en tornar aquests de Catalunya amb el seu pare, Carles el Coix, després que el rei d'Aragó va mantenir-lo pres (1288-1295) arran la derrota del d'Anjou a la batalla de Nàpols de juny de 1284. Robert d'Anjou, retornat a Nàpols amb l'acompanyada que s'ha dit, hauria fet barbaritats a la ciutat, a mena de revenja contra el rei Pere. Però la hipòtesi té poc fonament: els catalano-aragonesos potser van practicar l'ultratge i el pillatge (igual com ho havien fet, abans i cap als mateixos anys, en diversos Estats de la península itàlica, els almogàvers que no van voler seguir Roger de Flor en el seu camí a Constantinoble); però és difícil pensar que això pogués derivar en el substantiu i l'adjectiu que els aplica Dante: "avara povertà", "pobresa avara". Si eren nobles, no podien ser pobres; si eren pobres, no podien ser avars.

"Aquest vers del Dan ha fet córrer molta tinta, a Catalunya i arreu"

Josep Pla va considerar, juntament amb el traductor del Dant, Josep Maria de Sagarra, que el vers no era altra cosa que un "hendecasíl·lab perfecte" -¡ves, com tota la resta de versos de la Commedia!-, encara que podia referir-se a Carles Martell, primogènit de Carles II d'Anjou, que va regnar a Sicília fins que el mal govern del seu avi, Carles I, va haver justificat el "Morte! Morte!" que els sicilians van llençar contra els angevins a la ciutat de Palerm -les famoses "vespres sicilianes"- fins expulsar del tron aquesta dinastia. Però els cronistes (vegeu la Cronaca de Giovanni Villani) diuen que Carles Martell i el Dant van ser molt amics, arran l'estada del primer a Florència, abans de l'exili del poeta. La hipòtesi, doncs, no resol l'enigma d'aquest vers.

Joan Perucho, seguint Martí de Riquer, suposava que Dante es referia, en termes generals, a l'avarícia pobrissona dels reis de la corona catalano-aragonesa, que es feien sargir el mantell quan s'esfilagarsava, o que redreçaven la corona a martellades quan se'n torçava una punta. La interpretació és enginyosa, però encaixa malament en el context en què Dante situa el famós vers.

La interpretació més versemblant l'he trobada en un article de Camille Pitollet aparegut a la revista Estudis Universitaris Catalans, vol. XXII, Barcelona, 1936. L'autor comença recordant que el Dant tenia més aviat simpatia per la corona d'Aragó, perquè, de Pere el Gran, diu a Purgatori, VII, 114 -glossant Isaies 11, 5-: "d'ogne valor portò cinta la corda" ("de totes les virtuts cenyí la corda"). I argumenta el professor francès: Dante, llavors gibel·lí de pro, es va desanimar en veure Jaume II capitular davant els d'Anjou al pacte d'Anagni (1295), a conseqüència de la qual cosa Frederic, germà de Jaume II, va convertir-se en rei de Sicília després de la pau de Caltabellotta (1302), amb l'obligació de transferir aquesta corona a la casa d'Anjou, amb l'entrega afegida de cent mil lluïsos d'or. Com que Frederic II havia lluitat -tant contra els angevins com contra el seu germà Jaume- sempre amb gran manca de recursos pel fet que el rei Jaume havia alliberat Sicília de molts impostos, va veure's obligat a manllevar grans quantitats als nobles de Sicília i de Nàpols, cosa que va forçar Frederic, en assumir definitivament la corona de l'illa, a restablir una ominosa càrrega d'impostos i tributs a tot el regne. D'aquest abús de Frederic -que era pobre- i d'aquesta avarícia -necessària, en aquest cas- vindria la idea del Dant que els catalans practicaven, al regne de Sicília, una "avara povertà".

Doncs: ni els brutals almogàvers que el Dant va conèixer a Florència -Robert d'Anjou hi havia entrat, amb els "sans-culottes" catalans, l'any 1305, i és cert que aquests van fer-hi gran pillatge-, ni els "catalans" en termes generals, no van ser mai considerats pel Dant pobres o avars. Traieu-ne la conclusió que, quan un polític o un articulista s'empara en la cita de Dante per criticar l'actual estat financer de Catalunya o la seva suposada "avarícia" secular, exhibeix obertament una ignorància injusta i insidiosa.