Saber mirar

Diari d'un setembrista

Jordi Llavina

Bromera poesia

85 pàgines. 13 euros

Jordi Llavina (Gelida, 1968) va publicar l'any passat La corda del gronxador. En aquestes mateixes pàgines en vam destacar la seva capacitat d'associació visual original, provinent la major part de les vegades d'imatges del món quotidià humil i el seu tractament de temes com l'envelliment del cos, la decadència o la malaltia. En aquest Diari d'un setembrista , premi Alfons el Magnànim de poesia, els temes tornen a ser similars, però hi ha desaparegut la manera més encesa de tractar les relacions emotives, que, en aquest nou volum, sempre semblen adquirir un caire premonitori de caducitat, de separació, de comiat.

El que és cert és que Llavina esmola aquí, fins a extrems poc habituals que cal destacar, la seva capacitat d'observació detallada de la realitat i una notable habilitat per combinar elements dispars del món extern i intern en una única i inquietant visió de la realitat. Aquest procés d'analogia és sovint explicitat en el mateix poema i no cal que el lector hagi de fer cap mena de marrada en les interpretacions del text. Al poema Piscina, per exemple, el poeta descriu amb minúcia les abelles que volten i volten, atretes per l'aigua, un tub de dutxa, sense aturar el seu zumzeig que ens esvera; les bestioles acaben ofegades en el petit bassal del desguàs d'on les recull "la pala llarga amb fil de raqueta". Fins aquí no hi ha altra cosa que una amatent i original capacitat d'observació. El que passa és que tots els elements utilitzats apareixeran hàbilment repetits a la segona part del poema, on uns jovenets atabalats esperen a endinsar-se en una nit de gresca damunt les seves motos.

No cal dir que la barreja de les dues sèries d'imatges (les abelles i els joves) se'ns desclou, a nosaltres, lectors, com una evidència, quan, en realitat, la seva analogia en el món real era ben llunyana. És en moments com aquests que els dots de Llavina per observar ens arriben amb nitidesa, convincents, amb la força de les imatges que sabem que participen de la veritat de la construcció literària (que Llavina, a més, distribueix amb subtilesa, com quan fa que el vidre gruixut de les gerres de cervesa faci "un dibuix d'eixam"). En un altre exemple excel·lent, al poema Glasgow, la descripció de l'escenari i dels protagonistes se'ns imposa com una realitat ineludible no pas perquè el tema sigui el desig i la distància que el desig crea en una parella (ella dorm, ell torna de comprar el diari), sinó perquè "les sabates brutes d'un fang | (...) que es desfà damunt el terra de fusta | i que es torna crostetes amb la calefacció, | crostetes que serven fragments | del dibuix reticulat de les soles..." ens fa veure una realitat tan menuda i tangible que per força ha de validar i multiplicar la resta de l'escena (i la passió -i la por) que el poema conté.

En qualsevol cas aquesta capacitat d'observació no duu a cap cofoisme líric, sinó a una visió força desencisada d'allò que són les relacions, el pas del temps, les il·lusions perdudes. El dilema d'aquest guany de serenor se situa entre el "cos que encara fa saliva" i la "susceptibilitat de ser ferit" i ve marcat, doncs, per una elaborada acumulació d'experiència que els lectors no podem sinó agrair.