L'home que escrivia per ser estimat

Alexandre Cirici i Pellicer ha estat una de les figures cabdals de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX. Això pot semblar un tòpic o una exageració afalagadora, però en aquest cas és la pura veritat. De forma gradual i ascendent, va exercir una enorme influència al país mitjançant els seus llibres i articles i també pel mestratge a l'Escola Eina i la Universitat de Barcelona. L'historiador de l'art Narcís Selles acaba de publicar una biografia que repassa fil per randa el recorregut intel·lectual de Cirici i és una reivindicació oportuna que apareix al cap de vint-i-cinc anys de la mort del cèlebre historiador, assagista i crític d'art.

Encarar-se a la vida i l'obra de Cirici és una tasca faraònica i Selles ha optat per observar i disseccionar l'evolució del pensament, deixant de banda la resta. Tal com diu molt bé el subtítol del llibre, només present a la portadella per no espantar a possibles lectors desprevinguts, es tracta d'una "biografia intel·lectual" i està adreçada als iniciats. En aquest sentit, s'allunya de moltes de les publicacions del propi Cirici en les quals deia coses complexes amb un llenguatge planer i deliciós, per a quasi tots els públics.

Nascut a Barcelona el 1914, Cirici va estudiar a l'Escola Blanquerna i l'Institut Balmes, fins que va ingressar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, l'any 1935. La Guerra Civil li va estroncar la seva carrera i va anar al front. A partir de 1937 va col·laborar com a dissenyador gràfic al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Es va casar l'any 1938 amb Carme Alomar i, amb l'arribada de les tropes de Franco, va exiliar-se a França. A Montpeller, va virar els estudis cap a la història de l'art i després va anar a París per continuar Arquitectura, però l'entrada dels alemanys el va fer baixar de nou al sud.

L'any 1941 retornà a Barcelona, però va trobar dificultats per poder seguir estudiant Arquitectura. Tot i que finalment, per influència del montserratí Pare Busquets, aconseguí entrar a l'escola, aviat l'abandonaria. Entre 1942 i 1954, va publicar llibres de difusió sobre art i arquitectura en diverses editorials: Amaltea, Sopena, Atlántida, Spes, Arimany, Seix Barral, Omega, Aymà, Teide, Labor o l'Institut Gallach, amb una munió de títols i un espectre molt ampli, entre els quals cal destacar el voluminós i clarivident El arte modernista catalán (1951), peça clau i en redescobriment del modernisme. Va continuar Història a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar el 1955. Paral·lelament, es va integrar al moviment catalanista, llavors a la clandestinitat, i va formar part de gairebé totes les iniciatives culturals per a la recuperació de la modernitat i de la perduda identitat nacional. També va practicar la il·lustració, l'escenografia, la pintura, la decoració d'interiors i la publicitat, unes tasques molt menys conegudes, i potser no tan brillants, que encara estan per recopilar i estudiar a fons. Entre moltes altres coses, Cirici va fer uns interessants capgrossos per l'Ajuntament de Sabadell que, naturalment, s'han perdut sense dir ni ase ni bèstia, i l'agençament de la també desapareguda segona Galeria Syra, situada a la Casa Batlló.

L'esclat de la pintura informalista, a mitjans anys cinquanta, va coincidir amb la consolidació de Cirici com un dels principals crítics i escriptors d'art catalans. Llavors va impulsar la creació del Museu d'Art Contemporani, situat provisionalment a la Cúpula del cinema Coliseum, precedent directe de l'actual Macba, tot i que la majoria de peces recopilades encara no hi figurin -continuen penjades a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Les crítiques d'art a la revista Serra d'Or, a partir de 1960, esperades amb candeletes, també serien decisives i tindrien un paper de primera magnitud cap al 1970, amb l'eclosió de l'art conceptual que el va afavorir decididament. Un altre títol rellevant és L'art català contemporani (1971), una síntesi intel·ligent i aguda, malgrat una sèrie considerable d'omissions conscients. Altres llibres destacats són: Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró mirall i La estética del franquismo (tots dos del 1977), a part de quatre volums de memòries: Nen no t'enfilis (1972), El temps barrat (1973), A cor batent (1976) i Les hores clares (1977). Cirici va morir a Queralbs l'any 1983 i deixava una novel·la inacabada i un munt de papers inèdits. Si hi ha qui escriu per guanyar-se la vida o qui ho fa per combatre l'avorriment o per vanitat, Cirici -tal com transcriu Selles- deia que en el seu cas era perquè se l'estimessin i, a pesar de tenir molts enemics i detractors, val a dir que quasi sempre assoliria amb escreix el seu anhel.

Alexandre Cirici

Pellicer. Una biografia intel·lectual

Narcís Selles Rigat

Editorial Afers

394 pàgines. 30 euros