El quadern groc de Josep Maria Castellet

Estava estudiant a fons Josep Pla. I és clar, el seu dietari El quadern gris. Induït per ell, es va plantejar si se'n sortiria, de fer-ne un; una mena d'exercici d'estil. Només n'havia dut un altre fins llavors, durant la seva estada al sanatori antituberculós de Puig d'Olena el 1950. "Era una acumulació de lectures ben o mal digerides però d'una pedanteria tan espantosa que el vaig estripar", recorda avui. El segon intent va anar a parar a una llibreta espiral Universo tipus foli, tapa de cartró groc, fulls quadriculats. Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926) va començar-lo l'11 de febrer de 1973. El 13 de juliol l'experiència s'acaba en sec. No hi ha pistes del per què. "Estava fet a les nits, amb un esforç notable perquè jo llavors sortia molt i bevia bastant", deixa anar sorneguer. La llibreta la va donar per perduda fins a l'estiu del 2004, quan va aparèixer dins una capsa amb d'altres paperots. Només amb quatre retocs d'estil i algun apèndix aclaridor, avui conforma el Dietari de 1973 (Edicions 62), tan breu com sucós. La lectura de Pla havia fet efecte: prosa fluidíssima i bons esquinçalls d'ell mateix envoltats d'íntima quotidianitat. Fins i tot, s'hi poden trobar aforismes: "Contra l'enemic, és llei de vida lluitar"; "Estem obligats a fer allò que, en principi, creiem que no podem assolir". Tot plegat, d'una riquesa i sinceritat inusual en les lletres catalanes. Alguns temes ho demostren.

"Va costar refer la burgesia catalana i tot i així avui encara no ha acabat de prendre les regnes de la societat civil"

- Buidor. És la paraula i el sentiment que més apareix en el dietari, i en part pot vincular-se a la politíca, amb el final del franquisme que no arribava; però Castellet admet avui que el fet "és més caracteriològic, sempre ho he experimentat". La rutina de director literari d'Edicions 62 ("originals dolents que cal llegir i rebutjar (...), decisions sense estar-ne convençut, visites intempestives i aberrants...") cansa a un personatge que es defensa de l'insomni llegint, que no acaba de trobar el seu lloc al món ("has deixat de ser jove i no ets encara vell, un desfici per trobar el lloc exacte on t'has de situar, tot i saber que aquest lloc no existeix"), que sent poc lligam emotiu amb les coses ("el sentimentalisme còsmic que ens envolta és un dels xantantges gratuïts més insuportables") i que pateix intermitents crisis psíquiques, en part "per contaminació general del país", com li diu el seu metge. Total, no passa angoixa, però acabarà més d'una entrada tot dient: "Sensació de buit i de pèrdua de temps".

- Adéu Espanya. La política alimenta la buidor. "Conversa banal sobre política del país: com sempre, tothom està desconcertat, impacient i pessimista. A la tarda, treballo a casa, desanimat i amb poques ganes". El diàleg entre Catalunya i Espanya, en què ell tant ha col·laborat, el té exhaust: "el cansament total, l'avorriment, la repetició inacabable, amb ponències, conferències, diàlegs... Ah!, el Diálogo". Avui ho veu pitjor: "Viatjo a Madrid des dels anys 50. I això no té solució: ja era així quan hi havia bona relació i ara, amb la crispació, és ja impossible. ¿La clau?: no entenen que un no sigui espanyol cent per cent, començant pel tema de la llengua, que per a ells és el més ofensiu; tampoc s'ha sabut crear un estat sòlid. Haurem de deixar-ho en la conllevancia que deia Ortega". Els polítics tampoc hi van ajudar. "Va ser decepcionant; sobre el d'ara és millor ni parlar-ne; els falta seriositat, ambició i lideratge".

- Vida hipotecada. Al dietari Castellet constata una cosa terrible: la pèrdua de temps en la lluita parapolítica en detriment de la vida intel·lectual. "Eren dues i tres reunions a la setmana, donant voltes en el buit", recorda avui. "I ho hem pagat una mica car: no hem deixat l'obra literària suficientment treballada de cara a la continuïtat generacional". Parla de Carlos Comín, Manuel Sacristán, Jordi Carbonell... però també d'ell. "Hagués publicat més coses com aquest dietari, en la línia de reflectir la vida quotidiana intel·lectual de l'època franquista, mal explicada i que ja no farà ningú". Resum: "Ens vàrem equivocar, el primer era l'ofici; hi va haver massa temptatives per substituir els polítics; o potser al revés: els polítics ens van manipular massa".

- Cultureta amb crosta. Un dels creadors de la primera gran editorial en català de postguerra s'admira de la resistència brutal de la literatura catalana, -"la qualitat coriàcia del català", escriu- però no s'amaga de constatar que està malalta. Reflexionant a partir del premi Barral de novel·la, diu dels autors catalans: "són vacil·lants perquè no abandonen unes certes arrels localistes i no s'atreveixen a llençar-se a l'experimentació contemporània".Migradesa intel·lectual, manca d'ambició, localisme. Se sorprèn que els autors joves catalans amb els que tracta (Montserrat Roig, Pau Faner, Oriol Pi de Cabanyes...) li parlen en alguns casos més de mercat que de literatura. "Escriure en català era difícil, no hi havia mercat i això empetitia. Era una literatura restrenyida. El contrast amb els autors europeus que jo tractava a l'estranger i els catalans antics, com Riba i Espriu, enfront dels autors catalans de llavors era fort... Avui, encara hi ha literatura de poca volada en català, però predominen els escriptors ben presentables". Una derivada: la constatació que el món intel·lectual català es tanca en ell mateix, com denuncia l'escasa atenció, al seu parer, de la colònia d'autors sud-americans a Catalunya. "Pensa en ciutadà del món i escriu en la llengua que vulguis", resumeix en el dietari.

- Abdicació burgesa. "Aquesta burgesia [catalana] ha perdut, des de la guerra, la idea de classe hegemònica (...) Socialment, no són res", escriu contundent Castellet. "Van abdicar davant del franquisme i es van posar a especular amb el tèxtil i la construcció", aclareix 34 anys després. "Excepte uns pocs, tipus Carulla o Cendrós, no van tenir cap preocupació pel país. Va costar refer aquesta burgesia i tot i així, avui encara no ha acabat de prendre les regnes de la societat civil, només cal veure l'autocrítica que ha fet el Cercle d'Economia".

- La mort. "La temptació més forta és, evidentment, la de deixar-ho córrer tot, en una qualsevol de les formes possibles: hippisme, suïcidi a la Ferrater, integració definitiva". Gabriel Ferrater, gran amic de Castellet, feia un any que s'havia suicidat. Ho recorda el dia exacte. Però treu el nas l'estat de salut de Carlos Barral, la seva pròpia... Vaig viure tot el franquisme menys un any; al sanatori, la mort era constant: 35 coneguts hi vaig comptar que van morir. La mort sempre ha jugat un paper molt gran en la meva vida; pensar en el suicidi no sonava tan estrany en un grup de gent com nosaltres". La buidor, la buidor!