Campana sobre Campana

Ens hem passat tres quarts de segle sense poder llegir en català la poesia i la prosa poètica de Dino Campana (1885-1932), i ara resulta que en tenim dues versions simultànies: la que ha traduït Susanna Rafart, amb estudi preliminar de Francesco Ardolino (Canti orfici - Cants òrfics , Ed. Moll, Palma de Mallorca, 2007), i la traduïda per Arnau Pons, amb notes seves i annexos de Brunel·la Servidei, Rossend Arqués i el mateix Pons (Lleonart Muntaner, Editor, Palma de Mallorca, 2007). No cometrem l'error de comparar aquestes dues edicions, encara que tinguem l'estimació més alta per l'art de la comparació: d'ella prové tot coneixement, per molt "odioses" que les comparacions semblin als amants dels tòpics. Parlarem, doncs, de la primera versió que ens va arribar a les mans, la d'Ardolino-Rafart, sense que això signifiqui cap demèrit envers l'altra: premier venu, premier servi.

"Entre la munió de bojos de què va plena la literatura universal, hi destaquen tres models"

Hi ha diverses tipologies de "bojos", en la literatura universal, que han donat obres de característiques molt diferents: de fet, es podria fer una història de la literatura universal a partir, potser no solament de la follia, però sí de l'extravagància, la raresa i l'oradura. (Avui ja s'ha de ser molt boig i molt excèntric per escriure versos i literatura en general). Entre la munió de bojos de què va plena la literatura, hi destaquen tres models: 1) el model "Torquato Tasso"; 2) el model "Hölderlin"; i 3) el model "Dino Campana".

El primer model representa un tipus d'home que ha tingut tota mena de facilitats per escriure i que, abans de la follia, publica una obra ensopidíssima (Jerusalem, alliberada), que només recordem per la influència que va tenir en d'altres autors, com Goldoni i Goethe -que van escriure respectives tragèdies sobre la vida del Tasso, més que sobre la seva obra-, com Lord Byron (The Lament of Tasso), o com Donizetti, que va compondre una òpera sobre la vida de l'autor, amb llibret de Jacopo Ferretti. Tot això que hem esmentat és, de llarg, superior a l'obra cabdal del desafortunat Torquato, que va ser tancat a l'Hospital de Santa Anna, a Ferrara, entre 1579 i 1586.

El segon model, el que representa Hölderlin, és el d'un home que, abans de tornar boig, ja havia donat a les lletres universals una producció tan extraordinària, que gairebé ni cal preocupar-se (sentimentalismes a banda) pel fet que passés la meitat de la seva vida tancat a la casa del senyor Zimmer, fuster a la incomparable ciutat de Tübingen. Tot el que ens ha pervingut de la seva producció abans de 1806 és d'un nivell tan aclaparador, que la gent ja ni es recorda que Hölderlin va acabar foll, donant la tabarra als seus hostes tocant a l'espineta, durant més de trenta anys seguits, les variacions de Mozart: "Ah, vous dirai-je, maman".

El tercer model és el de Dino Campana: un pertorbat mental des de la infància, que, amb penes i treballs, forja una obra d'unes dues-centes pàgines que té dificultats a publicar, una obra que, al cap de molts anys, descobreixen, mig meravellats, una colla d'investigadors italians mig desvagats (n'hi ha pertot), preuant-ne, especialment, el fet de ser l'obra prou notable d'un home al qual tota la vida li va faltar un punt de cocció. En aquests casos, pot molt més el mite que la qualitat intrínseca de l'obra.

¿És fluixa? De cap manera: és molt interessant, i té moments de glòria. En diré més: en la versió de Susanna Rafart, poeta ella mateixa, adquireix una qualitat lingüística i expressiva de primera. Però el mite hi resulta sempre superior als versos o a les proses poètiques: no s'hi pot fer res. Siguem justos: Campana no solament va sofrir tots els inconvenients que comporta la follia, sinó que, a més, va haver d'entomar, amb certa ingenuïtat, unes influències massa diverses: ara s'hi troba la influència de Baudelaire (aquest, sobretot), com en els poemes Somni d'una Quimera i Dia d'un neurastènic, fills directes dels poemes nº 17 i 120, respectivament, de Les flors del mal; ara s'hi veu la mà benefactora (?) dels decadents del fi-de-segle (D'Annunzio, Oscar Wilde); ara ressonen Rimbaud i Lautréamont; i tot sovint s'hi troben clares deixies de la poètica futurista, com al poema Somni de la presó, amb la inevitable presència de les locomotores, els llums elèctrics i els pals de telègraf, en aquest cas per via directa de Marinetti, possiblement.

Tot plegat un garbuix molt notable que, com ja hem dit, es sosté en català gràcies a una traducció prodigiosa, molt d'època, amb inclusió de "carnerismes" tan agradables com "ombrívola", "jovenívola" i "pensívola". Campana pot ser anecdòtic: aquesta versió catalana, per contra, entre la introducció d'Ardolino i la traducció de Rafart, és literatura de patent.