Pre-Política conservadora

Cons i Neocons: el rerefons filosòfic

Diversos autors. Edició de Joan Vergés

Documenta universitària

203 pàgines. 21 euros

Quan li van demanar, fa uns anys, a Manuel Fraga Iribarne per què era conservador, ell va respondre que no entenia que hi hagués gent que no volgués conservar llocs tan bonics com Santillana del Mar. Més enllà d'estirabots com aquest, quan hom pretén capturar el sentit del conservadurisme és fàcil ensopegar amb aparents contradiccions que dificulten certament la tasca. Així, davant la temptació d'atribuir a l'actitud conservadora el tret definitori de la major valoració de la seguretat, en detriment de la llibertat, es pot recordar que sovint ha anat de bracet amb el liberalisme econòmic més salvatge. O quan s'interpreta que l'element clau és la por als canvis, això sembla abocar a l'absurd de considerar que fins i tot l'antiga Unió Soviètica era conservadora pel fet de témer (com qualsevol altre règim, d'altra banda) la seva desaparició.

Cons i Neocons és un mostrari excel·lent dels diversos sentits que ha anat adquirint el conservadurisme segons les èpoques o les societats. I la diversitat de plantejaments, pròpia de tota obra col·lectiva, accentua encara més aquesta dispersió de significats. Al marge dels capítols que són molt útils com a introducció al pensament d'autors com Ernst Jünger, Carl Schmitt o Leo Strauss, mereix una menció especial l'escrit de Miguel Herrero de Miñón, on estableix una tipologia del pensament conservador. A més de la càrrega erudita, i del coneixement de primera mà del conservadurisme, cal destacar-ne el to directe, gairebé confidencial, que el porta a fer afirmacions com la següent: "jo he conegut neoconservadors espanyols que, per mostrar la seva fidelitat al model americà, parlaven amb un accent foraster o tan sols bevien 'bourbon". Però malgrat l'intent d'oferir una imatge simpàtica i amable del conservadurisme, aquest sempre arrossega un component, del tot precupant, com és la seva fascinació per un odre "pre-polític". El mateix Herrero de Miñón apel·la a un "ethnos previ i pre-polític", per no parlar de la dialèctica amic-enemic de Carl Schmitt, o la referència habitual a una suposada comunitat primigènia, on predominarien els lligams d'ordre afectiu.

Com animals ferits, no ja per la modernitat, sinó per la racionalitat, els conservadors es revolten tot promovent el retorn, no a determinat sistema polític del passat, sinó a una forma de vida en què la política no seria necessària. Però això els aboca a la contradicció, en aquest cas no només aparent sinó constitutiva i irresoluble, d'argumentar a favor de l'opció de tornar a un estat de coses en què els arguments i les opcions lliures eren irrellevants. Un absurd que sovint ha denunciat Zygmunt Bauman, i que també és aplicable a Heidegger, un dels autors en què, tal com es recorda en aquest llibre, sovint s'ha inspirat, de manera més o menys explícita, el conservadurisme contemporani. El pensador alemany diu que ens hem d'esmerçar per anul·lar la importància de la voluntat humana de conèixer i transformar el món. Però, ¿¡com es fa això, si no és justament a través d'un suplement de força de voluntat....!? PERE SABORIT