Participació

La irrupció massiva d'Internet i, sobretot, del telèfon mòbil han proporcionat dues noves eines de participació ciutadana en la televisió. Cada cop són més els espais que conviden els telespectadors a dir la seva sobre qualsevol tema via sms i correu electrònic. Sense entrar en les implicacions econòmiques d'aquesta nova presència virtual, el fet és que, en certa manera, ha restat visibilitat als usuaris en desdibuixar-ne la cara i la veu (si ens permetem la llicència d'obviar els talk shows de morbo fàcil). Passa aquí com en totes les relacions humanes mediatitzades per les noves tecnologies: és cert que es multipliquen, però cada cop són més asèptiques.

A l'altre costat, una de les fórmules més antigues de propiciar aquesta presència personalitzada és el debat televisiu amb públic. A grans trets, la fórmula és molt esquemàtica: consisteix en la presència d'un grup de tertulians, als quals es pressuposa la seva condició d'especialistes en el tema que es tracta en cada cas, un conductor-moderador i un auditori que pot intervenir, això sí, respectant les regles de joc, que aquí consisteixen en esperar a ser convidats a fer ús de la paraula. És un model ben conegut però poc freqüent a les graelles actuals. Una de les excepcions la capitaneja el periodista Josep Puigbó a 8 TV amb Amics, coneguts i saludats, que s'emet els dilluns a la nit i on sense renunciar a l'esmentada virtualitat, dóna protagonisme a la presència física de la ciutadania.

Aquesta setmana, amb la que està caient en matèria de transports, el motor del debat era el següent: "¿Ens prenen el pèl amb les infraestructures?" Durant bastants minuts la discussió es va centrar en la pertinença del plantejament. I així, d'entrada ja vam anar veient els matisos de la coloració dels tertulians, des dels que defensaven aferrissadament l'oportunitat de la pregunta, com l'advocat i periodista Ricard Fernández Déu, fins a la també periodista i escriptora Maria Antonia Iglesias, que la va qüestionar amb la mateixa passió, convençuda que una formulació així porta implícita la resposta i és, per tant, tendenciosa. Més enllà del clàssic Madrid-no-ens-estima, van sobresortir veus que convidaven a superar el victimisme i fomentar l'autocrítica.

Val a dir que Puigbó es va esverar, potser de manera massa evident, en veure que la pregunta disgustava algun tertulià, tot i confessar, sense embuts, que estava pensada amb la intenció de "provocar". I provocar volia dir aquí el mateix que a qualsevol plataforma mediàtica: convocar la major audiència possible i tractar de mantenir-la al llarg de tot el programa, de més de dues hores. D'això en sap molt en Puigbó. Se li noten la veterania i el caràcter en la capacitat de mantenir el ritme, de donar la paraula a qui creu que farà la rèplica més sucosa i dosificant amb mà ferma les intervencions del públic. En elles radica la veritable grandesa del programa. És cert que alguns tenen escassa facultat d'oratòria, que a vegades es comenten obvietats o casos massa particulars. Però fan efectiva la participació del carrer en el mitjà televisiu, que s'ha de reivindicar de la mateixa manera que els experts ens demanen fomentar el diàleg cara a cara i no limitar-nos a la comunicació virtual.