L'assignatura de les dones

Una reixa de ferro, oxidada, s'endinsava al mar. Qui més qui menys s'havia guanyat una esgarrinxada en intentar mirar o passar a l'altra banda. Era la reixa que separava els banys Sant Sebastià i el Club Natació Barcelona, més conegut com el nata. Passava que en el nata les dones no podien ser sòcies, només les nedadores de la secció femenina tenien carnet. No poques dones dels socis del nata estaven apuntades al Sant Sebastià i, així, els seus marits i fills -només els mascles, és clar- passaven pel mar al club del costat i estaven una estona junts. No cal dir que la maniobra al revés s'intentava moltes vegades perquè el nata tenia les millors instal·lacions dels banys que s'alineaven a la platja de la Barceloneta fins a la transformació de la Barcelona olímpica.

El Club Natació no va permetre fins al 1986 la lliure entrada de les dones

I d'això no fa tant de temps. El Club Natació Barcelona no va decidir fins al febrer de 1986 permetre la lliure entrada de les dones. "És que és un club d'estil britànic", deien llavors alguns socis en una inútil justificació del veto sexista. Bé, també hi havia altres raons -de tant en tant encara se senten dir- del tipus: "és que no podrem anar en boles o gastar bromes". El cert és que l'entrada de les dones va provocar una autèntica polèmica al club.

El nata comptava amb una secció femenina de nedadores. Eren les úniques que podien entrar a les instal·lacions. "Però amb limitacions. Per exemple, no podíem sortir al mar en patí. Només un dia a l'any i en regates mixtes. Ah, i no ens deixaven anar a la piscina salada perquè era només per a homes!", recorda Roser Ponsatí. Aquesta dona és la sòcia número 19 del club. El seu carnet és del 20 de juny de 1939, firmat com a "any de la victòria". Té 77 anys i encara va al club. Compartint cafè i records al bar del nata hi ha Rosita Capsanes i Pilar Guarro, amb diferents experiències al club.

Era a principis del setanta i Rosita portava els seus fills a cursets de natació. "Jo em quedava amb altres mares al passadís esperant que acabessin. I eren tres hores! Un dia, el llavors president del club va dir que això no podia seguir així, que mentre esperàvem havíem de fer alguna cosa", recorda. Rosita i altres mares mataven el temps xerrant i fent mitja. El cas és que el director va organitzar un programa esportiu amb entrenador per a les mares: "anàvem a l'escullera corrent, llavors fèiem gimnàstica i podíem nedar en un carril reservat". Això sí, només quan hi havia els seus fills entrenant. Moltes de les nedadores no es plantejaven que altres dones podessin entrar com a sòcies. "Bé, n'hi havia de totes, però sí és cert que no poques nedadores hi estaven en contra", apunta Pilar Guarro, que va ser membre de la secció femenina des de 1945. Encara que amb un parèntesi d'uns anys entremig perquè la van donar de baixa: "vaig rebre una carta en la qual em comunicaven que m'excloïen perquè no hi anava. Però si estava lesionada i no podia nedar! Em vaig endur un disgust terrible". El 1978 va aconseguir reingressar a la secció femenina.

En plena transició es va revifar el debat de l'assumpte de les dones. De fet, hi va haver un intent de referèndum en aquesta dècada que es va frustrar. I tampoc van tirar endavant opcions intermèdies, com la de franquejar l'accés a les que estaven casades amb socis i a les seves filles. Va ser la realitat la que es va imposar. La de les finances del club, per una banda, i els canvis socials. A mitjans dels vuitanta, el club s'enfrontava a la necessitat de millorar les instal·lacions amb una piràmide d'edat dels seus socis cada vegada més avançada. A més, les dones s'apuntaven a altres centres esportius i arrossegaven els seus marits i parelles que deixaven el nata.

Per altra banda, un grup de dones de socis i ells mateixos van decidir recollir firmes per plantejar l'assumpte en una assemblea que es va fer el setembre de 1985. I el que es va decidir va ser la convocatòria d'un referèndum, celebrat el febrer de l'any següent. El 1986, el nata tenia uns 5.000 socis. A la consulta hi van acudir menys de la meitat i el resultat va donar la raó al sentit comú, és a dir, obrir les portes a les dones. Però posant en evidència que un sector important s'hi mantenia en contra. Fins i tot algú es va donar de baixa. El resultat va ser el següent: a favor, 1.069; en contra, 779; set en blanc i 17 nuls.

Dos anys després, el 1988, el nata tenia 1.000 sòcies, una xifra que va anar creixent progressivament fins arribar a les 2.900 actuals, que representen un 35% del total de socis del club. Xifres a part, l'entrada de les dones va canviar bastant les coses. Una, el paisatge, perquè molts van haver de posar-se alguna cosa més que el taparrabos que solien lluir. Dues, les pròpies instal·lacions, que es van començar a modernitzar: ¡El nata, un club d'homes de tota la vida, va obrir una guarderia dins de les seves instal·lacions!

I tres, la incorporació de molts nens i nenes. En aquests moments, el club compta amb 623 joves d'entre 13 i 17 anys i 1.437 nens i nenes de fins a 12 anys. Per cert, amb paritat entre sexes. Un sector de socis que genera un volum financer important per al club per les activitats que organitza durant tot l'any i els casals d'estiu. De fet, el juny, en acabar els col·legis les instal·lacions del club són ocupades literalment per centenars de nens.

Així les coses, l'assignatura de la dona al nata ha costat. En realitat, hi ha molts socis-homes que segueixen renegant. Això sí, ho fan dissimuladament. Mentrestant, no poques sòcies es pregunten per què en un club de platja no es permet prendre el sol en top-les. Una cosa que està absolutament normalitzada en el club del costat, sense anar més lluny. ¿Serà perquè era un club només d'homes? Serà!