Punt dels disbarats

M'han dit per aquesta banda que no solament se'ns farà un esvoranc enorme a la teulada sinó que a sobre ens plouran les teules a la closca, i per l'altre cantó m'han contestat que aquest trimestre es desperten les intel·ligències noves i la cosa es comença a posar molt interessant.

Per aquí m'han preguntat si la barca està matriculada al port de les nimfes, i per allà m'han contestat cantant la vaca cega en to burleta amb música de cabaret.

Al pis de dalt bramulen "visca la pesca de la tonyina!" i s'escridassen amb acompanyament de grinyols de llit, i a l'altra banda de la paret responen a crits que el diable ha mort de riure, ha rebentat.

Muntanya amunt diuen que un poble es fa poema i els mots hi esclaten com olles de pressió llançant cigrons en totes direccions, i riu avall fan córrer que l'univers és una llimona que algú està esprement no sabem amb quin propòsit.

En una orella em xiuxiuegen que la fantasia és el component més profund de l'ésser, el centre del món, el respirar del viure, i a l'altra orella sento que els autobusos porten a l'infinit, els metros a l'absència i els tramvies al barranc.

Una veu molt seductora entre els plecs de l'armilla diu que em deixi d'hòsties i escolti l'Apel·les Mestres cantant balades, mentre un rau-rau sota el melic replica amb enregistraments de frases fetes com ara "els nostres operadors estan ocupats, si s'espera una mica de seguida li extraurem els tumorets".

A fora escolto el guirigall de mil xiulets de lloros engabiats cridant-me a mi des de tots els balcons i m'hi respon un repicar frenètic de passos que s'acosten per dins del cervell.

A l'altra punta del golf del Lleó uns homes ferotges de cabells blancs amb punys tancats proclamen que créixer i fer-se gran és aprendre l'art de l'opressió i a la riba d'aquí del canal de la Manxa profetes arruïnats repliquen amb fatiga que la creu de Roma es transfigura eternament en pistola de Califòrnia.

Per allà m'han preguntat si pel que fa a les capacitats amatòries sóc normal i per aquí m'han contestat que els dimecres a mitja tarda sí.

Des d'una vora del camí un pescador assegura que ell sortirà a pescar amb tramuntana, amb garbí o amb el temps que sigui, i des de l'altra vora la seva dona sospira que sí que els últims anys el món ha estat perdent força però que aquesta trista tendència aviat es capgirarà.

Des del coixí parlant-me en somnis l'Emetèria diu "tu rai, que totes et ponen" i també dintre el somni sona el telèfon per recordar-me que he de pensar en els tons rogencs d'aram de la panxa d'una cassola i en els rosats descolorits d'un manat de raves.

Per aquí m'han preguntat de quina grana, de quina llavor surten les rondalles, i per allà m'han contestat amb desesper que sempre més serà diumenge.

Des d'un costat de la barcassa una figura ombrívola i amarga m'allarga un paperet que hi posa, estrafent Epicur, que les tres grans categories de l'esdevenir són el dau, el déu i el doi, i des de l'altra banda una criatura m'estira insistent la màniga cridant-me insults irrepetibles o irreproduïbles de tan crus.

Allí m'han demanat que com me deia i aquí m'han contestat "una pedra a la sabata".