La ment de Paul Valéry

En una ocasió, mossèn Brémond, amic de Valéry, va comentar-li que els seus escrits li semblaven cada vegada més incomprensibles: "Vostè és més fosc cada dia que passa". Valéry li va respondre: "¿Vostè es pensa que m'he llevat tota la vida a les cinc del matí per escriure ximpleries?". En una altra avinentesa, una dama parisina cosida de bitllets li va dir cosa semblant: "Senyor Valéry, vostè s'ha tornat massa intel·ligent" -la qual cosa és un insult per si mateixa. I el poeta li va dir: "Estimada amiga, en aquest món només hi ha dues opcions, quant a aquesta qüestió: o bé ens tornem cada dia més intel·ligents, o més imbècils". L'escriptor francès ja ho havia deixat molt clar en el que podem considerar la seva parabòlica biografia: Monsieur Teste -en català: Ed. Laertes, 1980, edició de J. LL. i Àlex Susanna; més endavant reeditat a Ed. Columna- comença amb aquesta frase: "L'estupidesa no és el meu fort".

"Valéry és una de les intel.ligències més extraordinaries que va donar el segle XX francès"

Ben cert que no ho era. Els francesos han discutit molt si Valéry era un gran poeta, o si no n'hi havia per tant -Nathalie Sarraute, per exemple, se'l va carregar sense cap misericòrdia en un llibre molt aconsellable en aquest sentit, Paul Valéry et l'enfant d'éléphant, 1986-; i d'altres autors han comentat que un vers com "Ce toit tranquille où marchent des colombes" -primer del seu Cementiri marí- és un vers tirant a tronadet. És cert que es poden discutir moltes coses sobre la vida i l'obra de Valéry -també, per exemple, que fos col·laboracionista durant l'ocupació alemanya de França-, però hi ha una cosa que ha de quedar del tot fora de dubte: és una de les intel·ligències més extraordinàries que va donar el segle XX francès i tot el continent. Només cal recordar que Walter Benjamin (un altre monstre) li tenia veritable devoció, que T.S. Eliot va declarar que Valéry era la personalitat intel·lectual que més li interessava de la seva època, i que André Gide va dir: "Ningú com ell, als nostres dies, ha col·laborat més bé i de manera més constant al progrés de la ment". A més a més, el general De Gaulle, que era amic seu i li consultava moltes coses, va manar que a Valéry se li fessin funerals d'Estat, al camp de Mart, amb el fèretre vetllat per quatre estudiants de La Sorbona: un gest bonic.

Per això hem d'agrair tant a Andrés Sánchez Robayna, i als traductors que han col·laborat amb ell, que ara vegi la llum la primera edició substanciosa en castellà del que és exponent d'aquesta intel·ligència tan notable: Cuadernos (1894-1945), Barcelona, Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, 2007. Valéry només tenia vint-i-tres anys quan va començar a escriure aquests apunts sobre tota mena de qüestions, a l'alba com ja s'ha dit, abans d'incorporar-se a les feines burocràtiqes o de secretari d'un financer parisí, que va dur a terme tota la vida perquè no era ric com ara Rotschild, ni com Gide, ni com Proust. Aquests Cahiers parlen de tot, quasi sempre en forma de passatges breus, seguint tant la tradició dels moralistes francesos com la moda romàntica (Novalis, Leopardi) d'escriure de manera fragmentària, sense cap pretensió ni dogmàtica ni de totalitat: tots els apunts escrits en aquest "llibre" formen com una gran constel·lació d'un univers vastíssim, ple d'estrelles fugaces, amb un sol que domina la galàxia nostra (la ment, la intel·ligència, el llenguatge) i una munió infinita d'astres i de planetes que semblen agafar embranzida gràcies a un prodigiós big-bang de la potencial intel·ligència del mateix autor. S'hi parla molt del llenguatge, la literatura i la poesia, però també hi ha seccions dedicades a Ego, Gladiator (metàfora del seu esforç indòmit), Filosofia, Memòria, Eros, Matemàtiques, Ciència, Art i Estètica, Política i Història. Tot i que aquesta edició que comentem avui consisteix només en 550 pàgines triades entre les 3.000 que van editar-se a la Bibliothèque de La Pléiade (edició de Judith Robinson, que, al seu torn, era una selecció feta a partir de molts més milers de pàgines manuscrites), aquest llibre ha de ser considerat un dels esdeveniments literaris de l'any editorial en castellà, i és del tot recomanable per a tota persona que, al seu dia, trobés apassionant aquesta "novel·la impossible" que és Monsieur Teste, o aquell enorme assaig sobre l'enginy i la capacitat mental de Leonardo da Vinci que Valéry va escriure, justament, quan començava a redactar aquests fragments d'intel·ligència cristal·lina.

"No em proposo d'agradar a ningú", escriu de bell començament en aquesta edició. Però també: "Si el pensament està mancat de llenguatge, no és res"; "La filosofia és un gènere literari que té la singularitat de no ser mai reconegut com a tal cosa per aquells que el practiquen"; "La poesia: aquesta vacil·lació entre el so i el sentit"; "Un poema ha de ser un festa de l'Intel·lecte", et caetera. Pot ser una mena d'escriptura que us agradi, o no. Però us asseguro que una absoluta lucidesa mai no hi falta.