Dues visions de la terra

Joaquim Chancho (Riudoms, Tarragona, 1943) ha inaugurat temporada a Barcelona amb un sorollós acord a quatre mans, a pocs metres de distància: olis a la sala de la Kutxa (Rambla de Catalunya, 36) i a la Galeria Senda (Consell de Cent, 337), magnífics papers a l'espai 2nou2 (al 1er. pis del núm. 292 del mateix carrer) i gravats fets al taller de Tristan Barbarà, a la veïna Galeria Eude (al núm. 278), quatre exposicions que estaran obertes fins a primers de novembre. Narcís Comadira (Girona, 1942) ha entrat més tard amb els seus quadres, de forma silenciosa i quasi de puntetes, a l'habitual Sala Maragall, al capdamunt de la Rambla de Catalunya (al núm. 116), i marxa abans, el proper 18 d'octubre.

Chancho vol ser decididament abstracte i l'esquemàtic Comadira és quasi sempre figuratiu

L'un i l'altre reivindiquen un tipus de pintura que no és tan dispar com pot semblar a primera vista

La gent es pot estirar el cabells pel fet que se'ls vulgui relacionar, fins i tot ells mateixos, però l'un i l'altre reivindiquen la pintura, un tipus de pintura que, al cap i a la fi, no és tan dispar com pot semblar a primera vista. Amb tot, hi ha diferències substancials: Chancho vol ser decididament abstracte i l'esquemàtic Comadira és quasi sempre figuratiu. La pintura del primer té textura, la del segon és plana. Tots dos, però, es delecten amb variacions sobre un mateix tema i, alhora, remeten directa o indirectament a la terra.

Joaquim Chancho és com un músic que capta els sons que troba per fer una gran simfonia, però no es queda amb qualsevol so, sinó amb aquells que s'assemblen a la melodia que imagina i els adapta perquè encaixin al conjunt. Als seus orígens, cap als anys setanta del segle passat, va acostar-se a l'art cinètic, suau i poètic, d'Eusebi Sempere per endinsar-se en els terrenys propers a l'escriptura cal·ligràfica de Robert Llimós -quan era conceptual- i les superfícies suaument ratllades de Jordi Teixidor quan s'emmirallava en el silenci minimal de Barnett Newman.

Una dècada després, el gest prenia més transcendència i s'acostava a Tàpies i, encara més en la distància, a l'Alfons Borrell i, d'aquí estant, als finíssims camps llaurats i els paisatges sensibles d'Hernández Pijuan i, d'un temps ençà, fins i tot a la pasta acolorida i ufanosa de Juan Uslé. Però si es mira en la distància la trajectòria de Chancho es comprova que és d'una coherència absoluta, un teixit continu sense nusos ni esborancs. El temps i l'ofici li juguen sempre a favor.

El monotema de les línies trencades de Chancho es transforma en reiterades i obsessives muntanyes sunyerianes a l'obra actual de Narcís Comadira. Com a pintor, el reconegut poeta gironí va contra els temps i ell ho sap prou, però tan li és. Es remunta al primer noucentisme i, fins i tot més enllà, als primitius italians quan pintaven frescos amb ciutats i muntanyes quadrades. Els colors són llampants i el dibuix, sempre decidit i precís, recorda als còmics, però no als nord-americans de Roy Lichenstein, sinó als que il·lustraven els llibres acurats del noucentisme, plens de boixos d'Enric Cristòfor Ricart, Josep Obiols, Francesc Canyellas o Ricard Marlet.

Les muntanyes planes de Comadira també miren de lluny les moles de Georgia O'Keeffe però, sobretot, volen homenatjar les de Cézanne, tan estimades per Picasso i pels joves catalans de la dècada de 1910 amb Sunyer al capdavant, i es volen situar en la línia recta que segueix amb els paisatges volgudament ingenus de Miró, i els més terrosos de Togores pintats a Banyuls l'any 21 -malgrat que el cerdanyolenc no sigui un sant de la seva devoció-, les poderoses muntanyes de Miquel Villà, i l'obra de Ramon Rogent, Josep Maria de Martín i els primers Guinovart i Ràfols Casamada, i de Maria Girona, en una altra història de la pintura catalana que continua i, agradi o no, encara està per acabar d'escriure's.