Argent viu

De plata pur

Josep M. Fulquet

Angle Editorial

87 pàgines. 15,19 euros

Josep M. Fulquet (Barcelona, 1948) és ben conegut com a traductor, crític, professor, però és, abans que cap altra cosa, un notable poeta. Un poeta d'una tal exigència amb la seva obra que l'ha sotmesa a una de les proves més dures (no gens fàcil, i de resultats que poden ser radicals) per a qualsevol obra literària; l'ha sotmesa al silenci. Fulquet havia publicat dos volums, Perillosa riba (1978) i Platges de temps (1980) que van ser molt ben rebuts pels lectors i per la crítica. Poemes com D'aquesta llum que ocupa els finestrals..., Novembre, o Estiu a la platja servirien per representar no tan sols la seva ambició i reeiximents, sinó fins i tot la manera d'acostar-se a la poesia de tota una època. A la introducció a aquest De plata pur, Fulquet justifica en part el seu llarguíssim silenci precisament per una voluntat de desmarcar-se de certes etiquetes "experiencials" i d'una facilitat que ell no volia. Riba, Vinyoli i Rilke són citats com a models per a la seva necessitat de transcendir el relat de la vida quotidiana, per aconseguir que la poesia esdevingués un "mètode de pensament i de coneixement sobre si mateix i sobre el món" (Riba). Ara bé, aquest camí segurament no cal que sigui un camí d'ascesis total, de silenci. Potser podríem dir que, com en la fe religiosa, la voluntat de coneixement cal exercir-la en les davallades, els èxits i les ensopegades, ja que el coneixement mai no és pur, i la manifestació de la paraula, encara que potser vingui "donada", ningú, si no nosaltres mateixos, no ens la posa per escrit.

De plata pur és, doncs, un formidable exemple d'aquestes tensions: de la necessitat de preguntar i interrogar (la realitat i la veu que ens en pot parlar), de l'ofici per dirimir l'essència de la faramalla, de la necessitat entre dir i callar, entre comunicar i ser. A la primera part, el qüestionament del temps hi és molt intens i les imatges pràcticament absents del tot, tot i que, curiosament, un bon nombre de poemes tenen com a fons referencial la pintura (Lucian Freud, Manet, Monet) o la literatura (Valéry, Lowell, Riba); Fulquet de vegades s'acosta a una conceptualitat que m'ha recordat Ausiàs March: "És ell qui viu i et viu, | i tu vius de pertànyer-li, | esclau del seu triomf | que en tu germina" o es depura a la cerca del sentit transcendent: "te'ns has tornat | pur somni extenuat | en el dolor de ser".

Tanmateix, per a mi, tant en aquesta com en les dues parts següents, és quan el poeta no es dol d'aprofitar la imatge que, per la via de l'analogia, aconsegueix els seus efectes més impactants: ja sigui a través la carn que es fon en rosada de Shakespeare o de les espelmes de Cavafis, o de l'al·lusió a Príam que reclama el cos del fill. Perquè crec que no es tracta, només, d'assolir la veu que li és pròpia, sinó també de dur el lector -precisament per aquesta via analògica- cap aquell àmbit d'incertesa radical d'on ha sorgit el poema. Un poeta com Josep M. Fulquet, de lectures meticuloses i rara exigència, sempre ens pot ajudar, amb els seus versos, a què no ens "guanyi el dol | del temps que ha de venir".