Art de maduresa i consolidació

Què passava en l'àmbit de les arts plàstiques catalanes el l982, quan es va crear el Quadern? A Catalunya, l'art conceptual havia mort com a grup col·lectiu amb l'arribada de la Democràcia; ja no tenien raó de ser els manifestos antifranquistes, però, sobretot, l'oposició d'aquells artistes al mercat va derivar en postures molt diverses: Jordi Pablo es va centrar en l'organització d'exposicions, Muntadas i Francesc Torres van anar exposant i realitzant projectes en circuits alternatius com els universitaris o museus i centres culturals estrangers (fins a entrar al mercat fort als anys noranta), García Sevilla i Ramón Herreros es van passar a la pintura, on segueixen una trajectòria d'èxit. Carlos Santos va iniciar ja la seva carrera de músic d'avantguarda en solitari i van ser molts els qui van abandonar la pràctica experimental per passar a ser dissenyadors, professors o altres professions.

L'episodi del 'mitjó' de Tàpies va demostrar que Catalunya és tremendament conservadora fins i tot amb els seus millors artistes

A l'art jove,el fet que avui les fronteres entre art i moda o art i publicitat no estiguin gaire clares no propicia l'emergència d'obres intenses

En el terreny dels grans pintors catalans, Miró va viure fins al l983; malgrat que les seves últimes obres no tenen la força i inventiva d'èpoques anteriors, encara va fer una bella sèrie de litografies el l981 (Sèrie Allegro Vivace), va exposar a Milà (Miró-Milano) i es van col·locar, el l983, dues escultures públiques a Barcelona: la seva Dona i ocell, al Parc de l'Escorxador i la seva Femme, al pati d'entrada de l'Ajuntament. Hagués estat el moment de posar més escultures de Miró en espais públics, tot i que, ara que ho penso, l'escultura de Chillida a la Plaça del Rei va ser objecte constant d'atacs grafiters i la imatge de Pili Chillida amb un drap en una mà i una ampolla de dissolvent a l'altra no s'esborrarà de la meva ment. També va ser als anys vuitanta, si no més tard, quan els veïns del carrer Pau Casals van rebutjar la magnífica escultura de Calder que finalment, davant d'aquella negativa, va ser col·locada a l'entrada de la Fundació Miró. Són els mateixos veïns que avui es maten per tenir a casa seva un Calder petit, amb un valor actual que voreja el milió d'euros.

El l993 es va celebrar el Centenari del naixement de Miró amb una sèrie d'exposicions de les quals destacaré, a més de la seva antològica, la de ceràmica al Palau de la Virreina (tot un descobriment), Veure Miró.La irradiació de Miró en l'art espanyol (Fundació La Caixa), i la titulada Joan Miró, l'arrel i l'indret, petita però il·luminadora, sobre la influència de l'art popular en Miró. Perejaume va fer una intervenció a l'església vella de Montroig (el poble de la Masia de Miró). La llista d'activitats va ser espectacular, fins i tot carregosa.

Tàpies als anys vuitanta va demostrar estar en plena forma amb obres impressionants on la presència del cos era major i els temes de la malaltia i la mort eren més freqüents, com es va poder veure a la mostra Tàpies, els anys vuitanta (l988), al saló del Tinell. El més interessant d'aquests anys, a més de la seva producció, han estat les intervencions de Tàpies en espais públics de Barcelona: el seu magnífic Monument a Picasso, tan vilipendiat i que és d'una gran qualitat, perquè és una síntesi de la idea de la interpenetració dels cossos del futurisme italià i de les escultures picassianes de l914; el seu Núvol i cadira coronant la seva Fundació, un altre exemple molt bell d'escultura en format monumental i, sobretot, la història frustrada del Mitjó, que hagués revitalitzat internacionalment aquest museu d'arquitectura grandiloqüent i alhora banal que és el MNAC. Si s'hagués portat a terme (truncat per la Generalitat d'aleshores i pel president del patronat del Museu), en l'actualitat més d'un dia hi hauria cues per veure aquest museu. Catalunya és, com veiem, tremendament conservadora fins i tot amb els seus millors artistes!

L'altre nostre, al meu entendre, tercer pare de l'art català que és Joan Brossa va poder produir molts dels seus objectes als anys vuitanta. Brossa va morir just quan ja la seva fama local l'aclaparava ("Vicky, ja no puc més, em sembla que plego", em va dir el l998), però encara sense conèixer el veritable èxit espanyol i internacional. Els anys vuitanta va fer obres tan emblemàtiques com País (la pilota i la pinta), Eclipse (l'ou ferrat i l'hòstia) o Nupcial (el braçalet de brillants i les manilles), i als anys noranta es van veure també les seves obres en espais públics, de les quals les millors són la del laberint d'Horta i la del Col·legi d'Aparelladors. Aquí la ciutat -amb Ajuntament socialista- es va portar una mica millor, donant-li un sou. Ara es multipliquen els homenatges a Brossa i les iniciatives -massa migrades- en honor seu. No seria millor que la seva Fundació gaudís d'una major ajuda econòmica i d'una política de difusió de la seva obra de major volada?

Per altra banda, aquests vint anys han vist la maduresa dels abstractes lírics com Clavé, Ràfols Casamada, Hernàndez Pijuan i Guinovart i el llançament de Chancho, una mica més jove, i que s'ho mereixia sobradament per la seva coherència artística i la seva llegendària discreció respecte al poder durant tants anys.Lamentablement, Clavé i Hernández Pijuan ja ens han deixat, llegant ambdós una obra molt subtil i molt apreciada pel públic.

Aquestes dues dècades han vist consolidar-se les carreres d'artistes avui tan importants com Frederic Amat (amb una espectacular carrera com a escenògraf), Sergi Aguilar, Evru (anomenat Zush fins al 2001), García Sevilla, Xavier Grau , Antoni Llena, Robert Llimós, Antoni Miralda, Carlos Pazos (que va rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques el 2006), Jaume Plensa, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Victor Pimstein, o els menys mediàtics però igualment excel·lents Àngel Bofarull o Patricio Vélez.

Em pregunten també quina és la situació de l'art jove. Vaig haver de buscar molt en fer la selecció per a la mostra Barcelona l947-2007 a St. Paul de Vence, pero la carestia d'artistes d'interès no és només un fenomen català, sinó global: la rapidesa informativa que ofereix Internet i el fet que l'art hagi deixat de ser (quasi) una de les activitats crítiques de la nostra societat amb un impacte real, sumat al fet que les fronteres entre art i publicitat, art i moda, art i disseny cada vegada estiguin menys clares, no propicien l'emergència d'obres intenses. A Catalunya, a més, manca un intercanvi profund d'idees amb altres contextos europeus i sobra autosatisfacció; sense això, l'art jove no avança.

Evidentment que hi ha noms destacables com els d'Ignasi Aballí, Alberto Peral, Montserrat Soto, Blanca Casas, Joana Cera, Alicia Framis, Jaume Pitarch, Begoña Egurbide, Mireia Masó, Naia del Castillo i David Bestué, entre altres. La Facultat de Belles Arts ha millorat i el Macba ofereix plataformes noves de discussió: l'escena, segurament, és una mica menys gris que fa anys. Però falta un suport directe a les arts plàstiques, falta respecte cap als seus agents i protagonistes, falten unes condicions econòmiques segons les quals dedicar-se a l'art no sigui sinònim de morir-se de gana.