Felicitat hipermoderna

La vida bona

Pascal Bruckner

CCCB

78 pàgines. 6 euros

Els temps hipermoderns

Gilles Lipovetsky

CCCB

49 pàgines. 6 euros

Havent deixat enrere el llast de les tradicions religioses i racionalistes, sembla que hauria arribat el moment de gaudir intensament sense traves o imposicions externes. O això almenys és el que pressuposa el culte actual a la felicitat -que es palesa, posem per cas, tot donant una ullada als títols més venuts de la secció anomenada de no-ficció-, per a l'assoliment de la qual només caldria una adequada organització de la pròpia vida, tot calculant i dosificant els plaers, amb una actitud optimista. Però P. Bruckner (1948) aixafa la guitarra, i ens mostra la continuïtat existent entre les ganes actuals de ser feliç a tota costa, i l'afany tradicional de controlar l'existència, amb les pors de les quals s'alimenta.

Tot amagant el fet de la malaltia, el dolor o la mort, l'individu contemporani s'il·lusiona amb la idea de ser l'artífex total de la seva pròpia existència. Però supeditar el sentit de la nostra vida a la capacitat de gestió o de comptabilitat crea més tensió que altra cosa. Més en concret, el "deure de ser feliços" ens porta a patir per no ser capaços de gestionar completament i adequadament la nostra salut o la nostra sexualitat. Si abans els homes se sentien culpables per no ser bons cristians, ara se'n sentirien per no estar prou "en forma" o per no tenir la libido dels actors porno.

Per la seva part, G. Lipovetsky (1944) també defendrà la continuïtat existent entre els valors contemporanis i els pretèrits, més enllà de suposats grans trencaments. El que ell anomena "Hipermodernitat" vindria a ser la prolongació lògica, portada al paroxisme, això sí, dels tres grans principis sobre els quals s'hauria bastit el projecte modern: "el mercat, la dinàmica tecnocientífica i els drets de l'individu". I sembla prou suggerent la distinció que fa l'autor entre "Postmodernitat", com a estadi inicial de celebració per haver portat a la seva forma extrema l'ideal modern de crítica i emancipació (tot aplicant-la no només a "la terra i la sang", sinó també a les mateixes creences modernes en la Ciència o el Progrés), i una "Hipermodernitat" en què apareix un cert cansament i un afany de recuperar valors antics, però sense renunciar alhora als avantatges de la vida actual, tal com exemplificarien les "religions a la carta" o la sensibilitat ecologista de cap de setmana.

Ambdós textos provenen de sengles conferències impartides al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, arran d'una lloable iniciativa amb què es dóna la paraula a destacats pensadors contemporanis. Pel que fa a les diferències, cal destacar el discurs concís i ben estructurat de Bruckner -que va obtenir un gran reconeixement amb el llibre La temptació de la innocència (1995)-, que contrasta amb l'estil més confús de Lipovetsky -el qual es va donar a conèixer amb l'obra L'era del buit (1983). I pel que fa al contingut, mentre Bruckner pren més distància crítica, Lipovetsky, per contra, sembla identificar-se en bona mesura amb els valors de l'home contemporani, que d'altra banda correspondrien als que Nietzsche va anunciar com a propis de "l'últim home".