"Coneixem un 15% de les espècies marines"

Relativitza constantment. Diu que a la ciència li queden moltes coses per descobrir. "De les espècies marines coneixem a penes entre un 15 i un 20%. N'hi ha moltes que s'extingiran i no tindrem cap noció de la seva existència".

Josefina Castellví (Barcelona, 1935) , oceanògrafa, biòloga marina, pregonera enguany de les festes de la Mercè, va formar part de l'equip que l'any 1987 va posar en marxa la base antàrtica espanyola Juan Carlos I, de la qual va ser directora en posteriors missions. Ha estat també directora de l'Institut de les Ciències del Mar, centre al qual sempre ha estat vinculada com a investigadora. El seu darrer viatge al continent blanc va ser el 1994. "És una etapa tancada de la meva vida. Però com l'enyoro!", diu. Actualment dóna conferències i és membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat.

"L'obertura al mar ha estat la transformació més important que he vist a la meva ciutat. Ara, em preocupa molt la regeneració de les platges"

"El mar avui no fa por, tothom es veu en cor d'anar-hi, tothom vol tenir una barqueta i fondejar en una cala sense saber què hi ha sota"

Pregunta. D'on li ve la passió pel mar? Tenia cap antecedent familiar?

Resposta. El meu pare era pediatre, a casa s'hi respirava un cert ambient científic. A més, teníem una caseta a Castelldefels, de manera que puc dir que vaig néixer sucada al Mediterrani.

P. Dedicar-se als estudis marins als anys 50 [es va llicenciar el 1960] no devia ser freqüent, i menys sent dona.

R. De fet, en aquella època no eren ni estudis marins, sinó pesquers. A Espanya no hi va haver cap vaixell oceanogràfic fins al 1971, quan va ser avarat el Cornide de Saavedra. De forma que ens embarcàvem als pesquers. I de dones, ni una, naturalment.

P. I com va arribar a l'Antàrtida?

R. Pel meu mestre, Antoni Ballester, el primer que es va dedicar a l'especialitat en aquest país. Va lluitar durant 17 anys per engegar la recerca antàrtica, però va trobar moltes dificultats perquè és una recerca cara. Però el 1987 vam tenir un cop de sort: Espanya va entrar al Tractat Antàrtic, un acord de tipus polític però que també obligava a fer investigació. I es van dirigir a nosaltres, uns bojos que ja hi havíem estat en un parell d'ocasions. L'any 1984 hi havíem viatjat tres persones. A partir del 1991, cada any passen per la base 140 investigadors espanyols.

P. Als quals s'hi ha d'afegir el turisme...

R. Aquest és un fenomen preocupant. Sap quants turistes han passat enguany per l'Antàrtida? 35.000. Es tracta d'un ecosistema molt fràgil que necessita molts anys per recuperar-se. Hi ha líquens de tres centímetres que poden tenir 200 anys de vida i corren el risc de ser trepitjats sense adonar-se'n i també concentracions de pingüins i foques que en contacte amb l'home abandonen els nius, expoliats naturalment pels depredadors. Tot això pot arribar a representar un daltabaix.

P. Com és l'Antàrtida?

R. És un altre món. La primera vegada que vaig trepitjar l'illa de Livingstone, deserta, vaig tenir la sensació d'haver deixat la Terra. Nosaltres associem la bellesa a la riquesa de tonalitats diferents. Allà tot és blau i blanc, cantellut i extrem.

P. Però a còpia de missions, devia acabar distingint moltes tonalitats de blanc.

R. Naturalment. Jo havia llegit el diari de bord de Shakelton [Ernest, pioner el 1914 de l'exploración antàrtica] i em pensava que exagerava quan parlava d'un iceberg de color blau cobalt. Doncs no, és efectivament blau cobalt i això passa per un determinat tipus de cristal·lització. Altres vegades el gel és groc verdós i això es deu a la clorofil·la de les petites algues que hi viuen.

P. I què és el que fa més por, allà?

R. El vent. Un vent de 60 nusos és molt perillós, no et permet estar dret. A l'Antàrtida tu no manes, mana el temps. Si fa mal temps, saps que aquell dia t'has de quedar a la base. Hi ha una expressió castellana que és "No apurar la Antàrtida", en el sentit de no donar-li mai pressa.

P. Els materials que es feien servir el 1984 no són els d'ara.

R. Imagini's. Avui amb els GPS o el mòbil, cap problema. Però abans només teníem una ràdio de 100 wats. Jo havia arribat a deixar retalls vermells de roba clavats a la neu amb piolets per tal de trobar el camí de tornada. Talment com Polzet.

P. I d'aquesta nova via navegable que s'ha obert a l'Àrtic, diuen que per efecte del canvi climàtic, què en pot dir?

R. Doncs que la petjada de l'home és sempre transcendent. Però no sóc especialista en el canvi climàtic, que és un fenomen molt complex i del qual se n'ha de parlar de forma molt prudent.

P. Barcelona li sembla una ciutat curosa amb la sostenibilitat?

P. Sí, crec que sí. Hi ha respecte per la natura. A més, hi passen coses curioses: els ballesters, per exemple, uns ocells que nien als penya-segats, s'han instal·lat al Banc de Sabadell, a Balmes cantonada amb Diagonal. És una ciutat de grans avingudes arbrades i on s'han obert molts interiors d'illa plens de vegetació, recuperant en certa manera el pla Cerdà original. Això ha esponjat la ciutat.

P. I de l'obertura al mar, no en diu res?

R. Anava a fer-ho. És clar, per mi ha estat la transformació més important que he vist a la meva ciutat. Ara, em preocupa molt la regeneració de les platges. Les llevantades s'emporten la sorra a mar i aquesta colga camps sencers de posidònies on viuen diverses espècies animals. Això ja és un problema. Però és que, a més, per regenerar les platges tornem a buscar la sorra al mar i aleshores ens carreguem l'ecosistema.

P. Ja, però el turisme mana. Abans vostè parlava del turisme antàrtic, però el que acull Barcelona sovint també la desfigura.

R. Té raó, passa a tot arreu. El mar avui no fa por, tothom s'hi veu en cor d'anar-hi, tothom vol tenir una barqueta i fondejar en una cala... sense saber què hi ha a sota i sense prendre cap precaució. El mar s'ha de respectar sempre. Jo he navegat a l'Atlàntic amb onades de 15 metres...

P. Va conèixer en Jacques Cousteau?

R. I tant. El vaig conèixer de gran i ens vam fer molt amics, vaig arribar a navegar amb el Calypso. Crec que ha estat un referent, encara que ell no era un científic, sinó un mariner. Però es va envoltar d'un equip excel·lent i va realitzar una tasca de divulgació de gran qualitat.