Entre bloc i bloc, enciams
Barcelona té 11 horts urbans amb 269 parcel·les a càrrec de jubilats
Robar 28.000 metres quadrats en una ciutat tan densa com Barcelona per plantar tomàquets, enciams, albergínies i bledes pot semblar quelcom insòlit. Malgrat tot, s'ha aconseguit reconvertint parcel·les que es destinaven a altres usos. La ciutat compta amb 11 horts urbans, 269 parcel·les que es reparteixen entre uns quants jubilats en els 10 districtes de Barcelona. Per a molts dels seus usuaris ha suposat un cert retorn a la seva infància i joventut perquè feia dècades que no treballaven la terra. "Vam tenir i tenim terres a València. En venir a Barcelona em vaig dedicar a altres coses", explica Agustí davant la parcel·la que cuida a l'hort de Sant Pau del Camp, al barri del Raval. Enciams i escaroles perfectament alineades deixen constància de què en té una certa idea. No tothom té experiència i la parcel·leta que hi ha al costat la porta un capità mercant: "És clar, com que no en tenia ni idea, la primera vegada va plantar 300 enciams que es tocaven els uns amb els altres", ironitza Agustí.
Els horts urbans se sortegen cada cinc anys i cada convocatòria genera llista d'espera perquè hi ha més demandants que parcel.les
Enciams, tomàquets, bledes, mongetes tendres, cebes i altres verdures es planten per al consum particular dels pagesos urbans
Aquesta horta urbana es va inaugurar el 2005 al lloc que abans ocupaven les pistes de petanques. Els jugadors van deixar d'anar-hi perquè l'espai, situat just darrere de l'església de Sant Pau, quedava arraconat. Expliquen que estava infestat de xeringues. Així que es va renovar la terra, es van col·locar drenatges i seguint la forma de les pistes de petanca es van fer nou parcel·les d'entre 25 i 30 metres quadrats", "Aquest hort no és dels més equipats perquè hi ha poc espai i els usuaris no tenen armaris per deixar les eines i tampoc dutxes", diu Pep Ordóñez, el responsable municipal del programa d'horts urbans. Són estrictament petits horts, on també es planten alguns parterres de flors, però amb un clar predomini de verdures i alguna síndria i maduixes.
Com en totes les hortes, sempre hi ha "l'expert" que va donant lliçons. "L'obsessió és regar, regar i regar. I després, vinga tirar-hi fems", afegeix Ordóñez. Sense ser cultius estrictament ecològics, apliquen els mètodes més naturals per evitar plagues, com la rotació de cultius. Els productes químics no existeixen.
El programa d'horts urbans va arrancar el 1997 a Can Mestres, al costat del barri de la Marina de la Zona Franca. És una gran parcel·la d'uns 11.000 metres quadrats que ara està dividida en 58 horts. Els jubilats que tenen la concessió per cinc anys de cadascuna de les hortes s'encarreguen de cuidar el recinte. La idea inicial del programa era propiciar una activitat a persones ja jubilades per millorar la seva qualitat de vida. Després, els horts també s'han inclòs en programes escolars. Per allò de què els nens urbanites moltes vegades no saben que el tomàquet neix en una mata abans d'anar a parar a les safates dels supermercats.
L'èxit de les hortes de la Zona Franca va ser el detonant per estendre la iniciativa a la resta de districtes. Ara, tots en tenen una, llevat de Gràcia, que en té dues. Tenir més de 65 anys i estar empadronats al districte són les condicions bàsiques per optar a les hortes. Les concessions són per a cinc anys i hi ha llista d'espera en gairebé tots els sorteigs. El que més xoca de les hortes de Barcelona és el que les envolta. No hi ha camp, sinó blocs, com l'horta de Can Cadena, al districte de Sant Martí; o la de Trinitat, al peu de l'autopista.
El ritme vital dels interiors d'illa
A primera hora, adolescents que s'han saltat la classe, els que passegen els gossos, més d'un jubilat que mata l'estona al sol -o a l'ombra, si és l'estiu-; a mig matí, nens de guarderies; a partir de les quatre i mitja de la tarda, el guirigall amb la sortida de les escoles, i a última hora del dia tornen els adolescents amb les seves inacabables converses. És una mena de ritme vital que tenen molts dels interiors d'illa de l'Eixample barceloní, tot un respir en la ciutat densa.
La recuperació dels interiors d'illa es va iniciar fa poc més d'una dècada, el 1995. Com que no es poden enderrocar illes de cases senceres per oxigenar el districte amb més població de la ciutat -265.000 habitants- i el que suporta més la pressió del trànsit a Barcelona, l'Ajuntament va optar per anar comprant naus en desús o pactant amb promotors d'habitatges per poder alliberar els interiors d'illa. Pràcticament tots es van anar ocupant amb tot tipus de petites indústries i magatzems al llarg del segle passat.
No és el mateix que el que va idear Ildefons Cerdà, pare de l'Eixample, però com a adaptació del segle XX no està gens malament. El 1995 es van recuperar els primers 8.400 metres quadrats i l'any passat eren 69.375. La previsió és que d'aquí a tres anys, al 2010, s'arribi als 100.000 metres quadrats d'interiors d'illa. O el que és el mateix, que una de cada nou illes de l'Eixample tingui un interior enjardinat. I que qualsevol veí pugui asseure's en un banc i prendre's un respir a 200 metres de casa seva.
Precisament perquè l'alliberament dels espais és complex i moltes vegades s'ajusta a què es presenti l'oportunitat, els tamanys i les formes del petits jardins amagats entre pisos són desiguals. Ara n'hi ha 36 i quatre més a punt d'obrir-se. De tots els tamanys, des dels 450 metres quadrats de l'interior d'illa Mercè Vilaret -a Floridablanca amb Casanova- fins als grans, amb quasi 7.000 metres quadrats, com el d'Indústria-Marina. Zones de joc per als nens -més o menys completes- i bancs per descansar en un espai a vegades més verd i altres més dur es repeteixen en pràcticament tots ells. Amb una nova modalitat que s'està assajant en els darrers interiors d'illa recuperats de tamany mitjà: que sigui un espai que es comparteix entre equipaments de barri, especialment biblioteques, escoles i centres cívics. Com una espècie de plaça.
Uns espais de calma enmig de la ciutat que en la majoria dels casos porten nom de dona.
