Jardins amb història

Fins quasi al final del segle XIX, Barcelona no tenia cap gran parc públic a l'europea. En bona part, els jardins i horts medievals s'havien perdut arran de l'especulació urbanística que propiciava la revolució industrial i la consegüent demanda d'habitatges. El Raval va passar de ser una zona plena de vegetació -on fins i tot hi havia hagut els primers jardins botànics- a un barri dens i atapeït. A Ciutat Vella, la majoria de palaus van perdre els jardins, i els convents, els horts i claustres; se'n va salvar algun, com ara el de la Catedral, que encara avui és un dels patis més bonics del casc antic. A mitjan segle XIX, el Pla Cerdà va començar a posar ordre al caos i a planificar el creixement de Barcelona. Ildefons Cerdà creà illes àmplies, amb espaioses zones verdes centrals i laterals, de manera que la ciutat quedava perfectament airejada. A més, el pla contemplava, a part de places i jardins repartits per la retícula urbana, un parc immens a l'extrem del Poblenou, que anava de muntanya a mar, i una zona forestal a Montjuïc.

Cerdà volia posar ordre al caos amb espais verds als interiors d'illa

L'Exposició Universal de 1888 va ser l'excusa per crear el pulmó verd de la Ciutadella

El Parc Güell va néixer amb vocació d'espai privat, excèntric i genial com el seu autor

Gaudí estimava tant la natura que no va voler remoure terres i va crear viaductes petrificats

Desde fa cent anys, l'Ajuntament ha afegit a les zones verdes jardins històrics privats

La verdor grisenca de l'era del disseny ha quedat presonera de la pròpia imatge

De mica en mica, s'anaven atapeïnt les mansanes racionals amb edificacions no previstes i apareixia la necessitat imminent d'un pulmó verd central. L'enderroc de les muralles de La Ciutadella en va propiciar la creació i l'excusa seria l'Exposició Universal de 1888. El precedent era l'anomenat Parc del General, creat l'any 1816, que va desaparèixer poc abans que La Ciutadella passés a ser propietat municipal. El mestre d'obres Josep Fontserè va projectar el nou parc i va comptar amb intervencions del jove Antoni Gaudí. Passats els fastos del 88, es van enderrocar pavellons, es va anar ampliant el zoo i es van col·locar atraccions de fira. A partir del 1917, es va renovar l'ús del parc i es va instal·lar a l'antic polvorí el flamant Museu d'Art de Catalunya. Forestier, amb l'ajuda de Rubió i Tudurí, va projectar els jardins de l'entorn, amb l'estany rodó on reposa el Desconsol de Josep Llimona.

Tal com explica Lluís Abad, mestre jardiner i actual tècnic de Parcs i Jardins, Rubió també es va encarregar de restituir l'aspecte original de la resta. I des d'aleshores La Ciutadella ha continuat sent un parc encantador, amb llac, sortidor i parterres, tarongers i un umbracle meravellós, construït el 1888 per Fontserè i Gaietà Buigas. D'uns anys ençà, el parc ha tornat a tenir vida i els caps de setmana és molt concorregut.

L'altra gran zona verda per antonomàsia, Montjuïc, també es faria gràcies a una exposició de volada. A finals del XIX el mestre d'obres Amargós ja hi havia projectat una urbanització rural, però el caràcter militar del castell condicionava del tot l'edificabilitat.

El 1905, es va aconseguir per decret reial un acord amb el Ministeri de la Guerra, i es va plantejar seriosament la planificació. El 1914, Puig i Cadafalch va establir les principals directrius arquitectòniques i urbanístiques per a la celebració a Montjuïc de l'Exposició General Espanyola que va derivar a d'Indústries Elèctriques, i finalment a Internacional. S'havia d'inaugurar al cap de dos anys, però després de moltes vicissituds en va tardar quinze i no es tallaria la cinta fins al 1929.

Puig i Cadafalch no era l'únic a planificar la xarxa i els edificis de l'esdeveniment, ja que també ho feien Domènech i Montaner, August Font i Enric Sagnier. Al final, però, es van imposar les idees de Puig, tot i que la Dictadura el faria saltar. Els comissaris eren Francesc Cambó i el coronel de l'exèrcit i enginyer, Marià Rubió i Bellver. El mateix 1914, Cambó va encarregar el projecte d'adequació a Forestier, amic personal del pintor Josep Maria Sert, que es va desplaçar a Barcelona. Per la seva banda, Marià Rubió va proposar d'ajudant al seu fill, amb títol flamant d'arquitecte i acabat de sortir de l'Acadèmia Galí, fogar del noucentisme. Paral·lelament a l'adequació de La Ciutadella i els projectes de Montjuïc, Forestier, secundat sempre per Rubió en la direcció d'obres, projectava el força menys conegut Parc del Guinardó.

El cèlebre enginyer francès també havia estat contractat per projectar el Parque de María Luisa a Sevilla, i de ben segur que a partir d'aquest encàrrec es va familiaritzar amb els esplèndids jardins àrabs andalusos que influïrien d'una forma decisiva en els nous espais verds barcelonins. Montjuïc es va fer per parts, primer la finca Laribal recent comprada, amb l'annex dels merenderos de La Font del Gat i de La Colla de l'Arròs, fent un conjunt que es coneix actualment com Jardins Laribal. Després es van fer els de Miramar, i més tard els del Teatre Grec, els de Mossèn Cinto, els de Joan Maragall, i d'altres que a vegades es limiten a ser petites actuacions en algun punt concret. La combinació de flora autòctona amb noves plantacions, de la natura amb elements arquitectònics puntuals -elegants i discrets-, la situació de les terrasses en punts estratègics amb vistes magnífiques, i la integració de l'aigua, fan de Montjuïc un parc emblemàtic de la millor jardineria, equilibri perfecte entre les diverses tendències.

Forestier va ser acomiadat per Primo de Rivera el 1923 perquè era estranger quan el dictador va fer esbandida general entre els grans càrrecs. Ningú no es va atrevir, però, a despatxar a Rubió, segurament perquè era del tot imprescindible.

Fins l'any 1929, l'arquitecte i jardiner català va acabar sol el vessant de la muntanya que donava a ciutat i tot el conjunt va continuar respirant una total harmonia i, encara avui, passats tants anys, és el paratge més bonic de Barcelona.

Deliris gaudinians, jardins històrics i parcs de disseny

El Parc Güell no va néixer amb vocació d'espai públic sinó d'urbanització privada, excèntrica i genial com gairebé tot el que feia el seu autor. Gaudí estimava tant la natura que no va voler remoure terres i va crear viaductes petrificats, a més de respectar quasi tots els arbres que ja hi havia. Per fer una gran esplanada, va projectar el mercat de la sala hipòstila que, a la vegada, tenia a sota una cisterna que recollia l'aigua de la plaça i servia per regar. Però malgrat les innovacions intel·ligents i l'ecologia, només es van vendre dues parcel·les i l'empresa va fracassar. Pels temps del noucentisme una urbanització troglodítica com aquella era poc chic, llavors ja es preferia la costa. L'any 1922, va ser adquirida per l'Ajuntament, que la va destinar, tal com estava, a ús públic. Com que potser era massa àrid, tot i que l'arbrat és imponent, a la dècada de 1960 es va transformar part la banda dreta inferior en un jardí convencional, amb flors de temporada, conegut vulgarment com el Jardí Austríac.

Un altre jardí esplèndid i cèntric és el de la Universitat Central, entre Diputació i Gran Via. Creat com a jardí botànic en ple segle XIX, va ser restaurat pel GATPAC amb el malaguanyat Artur Rigol (Capellades, 1898 - Barcelona, 1934), seguidor de Rubió i un dels talents més sensibles de la nova jardineria, tal com es fa constar a l'homenatge pòstum que li va dedicar la revista AC , on també ell havia col·laborat.

Des de fa cent anys, l'Ajuntament ha anat engruixint les zones verdes amb incorporacions de jardins històrics privats, que formen un conjunt de cabdal importància, junt amb els parcs nous que s'han anat generant. Val a dir que els moments en què la política municipal de jardins ha estat més prolífica, al llarg del segle passat, ha estat durant els primers trenta anys -amb la tasca de Rubió, que va fer passar les zones verdes de 71 a 447 hectàrees- i els darrers trenta, sobretot amb l'entrada de la democràcia. Entre una etapa i altra, cal destacar la feina dels successors de Rubió, primer Lluís Riudor, que va dur a terme els parcs del Turó de la Peira -a Fabra i Puig-, de Monterols -a sota el Putget-, i el de Cervantes i el Roserar -al capdamunt de la Diagonal- acabat pel seu successor Joaquim M. Casamor, també autor dels Jardins de Mossèn Costa i Llobera -a sobre la Zona Franca. A partir de 1979, la política municipal de Parcs i Jardins va tornar a prendre volada pel que feia a noves planificacions urbanes i, des de llavors, s'han incrementat considerablement el nombre de parcs: el del Clot, de la Pegaso, l'Espanya Industrial, el de Joan Miró... fins a culminar amb la façana de mar continuada, des del monument a Colom fins al Fòrum (els parcs del qual encara necessiten créixer per calibrar el resultant final) i el nou Jardí Botànic, de l'arquitecte Carles Ferrater i la paisagista Bet Figueras, que mereix un cas a part perquè suposa una nova direcció més interessant. Molts d'aquests últims parcs s'han degut a reconeguts arquitectes que, sobretot en els primers anys, no sempre han estat a l'alçada de les circumstàncies, tot i que la situació ha anant millorant.

Pel que fa als jardins històrics privats que ara són públics, hi ha els de La Tamarita, al passeig de Sant Gervasi, els Jardins de Can Sentmenat, de caire clàssic -a la finca on hi ha l'Escola Eina-; la resta que queda dels esbojarrats de Can Altimira -deliri del segle XIX a ultrança-, tots dos a la banda de Sarrià i Collserola; els del Palau de les Heures, propietat de la Diputació, projectats per August Font i restaurats seguint el criteri original -a la banda d'Horta-; els de la Torre de les Aigües -a prop del Guinardó-, i els de Vil·la Amèlia i Vil·la Cecília -a la zona de Pedralbes. També hi ha altres jardins a l'Eixample, com el del Palau Robert, projectat per Ramon Oliva i amb palmeres traslladades de La Ciutadella després de l'Exposició Universal del 1888.

Però la perla de la corona, el més antic i meravellós de tots -s'ha declarat jardí-museu-, és el Laberint d'Horta. Construït en deliciós estil neoclàssic, a finals del XVIII, per l'italià Domenico Bagutti en col·laboració amb el propietari de l'hisendat i científic Joan Antoni Desvalls Marquès de Llupià, va ser ampliat a mitjan XIX per l'arquitecte Elies Rogent i Joaquim Desvalls, Marquès d'Alfarràs i de Llupià, director de la secció d'agricultura de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Tot el jardí és una metàfora de la vida: el laberint, Eros, Narcís, Tànatos... tot i que el fals cementiri hagi sofert mutilacions. El 1970 va passar a mans municipals i es va obrir al públic. L'esplendor del Laberint d'Horta és el preludi amagat i majestuós del jardí meridional, la pedra de toc d'una jardineria posterior, sostenible i assenyada amb ella mateixa, que culmina amb Rubió, Rigol i Joan Mirambell. La generosa verdor grisenca de l'era del disseny que s'hi havia d'emmirallar ha quedat presonera de la pròpia imatge i, com el vanitós Narcís, ha perdut el món de vista amb fonts, papereres, fanals i bancs guerxos, marbres cantelluts que s'esquerden i estanys que, un cop feta la foto pels prestigiosos premis FAD, han esdevingut putrefactes. Sort que els jardins de darrera hora semblen deixar algun lloc per a l'esperança.