"Cada dia que passa la crisi de la música en viu és més gran"

Provinent del camp de la musicologia, Oriol Pérez (Manresa, 1972) va assumir la tardor de 2000, per invitació de Juventuts Musicals de Catalunya, la coordinació de la Xarxa de Música Clàssica, una plataforma de concerts creada el 1995 amb la voluntat de descentralitzar la interpretació de la música a Catalunya i, alhora, de servir de plataforma per als joves intèrprets. Sota la seva guia, ha crescut, ha diversificat la seva oferta i canviat el nom pel de Xarxa de Músiques, on conviuen, en una mateixa oferta, la música clàssica i el pop-rock, el jazz i les músiques del món, el flamenc i la música tradicional catalana. Actualment, ofereix al voltant de 200 concerts per any a un centenar de poblacions.

"Catalunya és un país de programació musical de festival d'estiu i la resta de l'any res"

Pregunta. Què és la Xarxa de Músiques de Catalunya?

Resposta. Inicialment, la Xarxa va néixer com un circuit de concerts per abastir les associacions de Joventuts Musicals de Catalunya (JJMM) amb una programació musical en clau local. Era una mena de catàleg subvencionat, en què la Xarxa assumia el 33% del cost del concert (actualment és el 40%), i cada associació feia la programació que més li convenia. El resultat va ser que d'una oferta de 50 concerts, en un semestre 45 d'ells eren amb programes diferents. Això no era un circuit. Un circuit és quan una mateixa proposta pot girar. El 2000 es va reordenar per donar cohesió al que realment és un circuit: que una sèrie de grups puguin oferir el mateix concert en diverses poblacions, perquè els sigui rendible, i es va introduir la diversificació d'estils.

P. Això coincideix amb què vostè es fa càrrec de la Xarxa.

R. Sí. Quan es va aconseguir la cohesió les coses van començar a quadrar. El Govern de la Generalitat va adonar-se que una idea sorgida d'una organització de la societat civil havia aconseguit arribar a diverses poblacions catalanes i se'ns va proposar esperonar d'altres poblacions que no tinguessin associació de JJMM a programar concerts. A partir d'aquest moment la Xarxa va adquirir una nova dimensió.

P. La Xarxa es dedica a oferir concerts, descentralitzar i donar oportunitats als joves. Alguna cosa més?

R. Sí. A la voluntat de descentralitzar i ajudar els joves en els seus inicis professionals, s'uneix la de contribuir a dinamitzar la indústria de la música en viu fent possible que un mateix concert giri i que això esperoni la creació de conjunts i formacions i, molt important també, crea nous públics.

P. La creació de nous públics sembla actualment l'obsessió comuna de tots els programadors.

R. Penso que el gran dilema al qual ens enfrontem els que ens dediquem a la gestió musical és que cada dia que passa la crisi de la música en viu és més gran. A la gent li costa menys de baixar-se música d'Internet o accedir als mecanismes audiovisuals de reproducció que anar a un concert en viu.

P. És possible, però, incentivar l'assistència als concerts?

R. És una qüestió de normalització cultural. De la matexia manera que la gent ha d'anar acostumant-se a propostes musicals més agosarades, també s'ha d'acostumar al fet que si paga per anar al cine, al teatre, a un museu o al toros, també ha de pagar per escoltar música.

P. M'està dient que fan concerts gratuïts?

R. Sí. I és una cosa en què hi batallem molt, des de JJMM de Catalunya. Estem, però, en un nivell tan precari que a vegades has de dir: més val que es faci el concert que trobar l'aforament buit. Cada vegada més costa consumir cultura, i més ara que tothom va escurat i el primer que salta, quan hi ha problemes econòmics, és la cultura, i dins d'aquesta, la música és la primera en caure. Hem construït sociològicament un tipus de públic que es mou a l'estiu amb els festivals, perquè Catalunya és un país de festivals on les poblacions fan una programació musical a l'estiu i la resta de l'any, res. El que aporta normalitat a una vida cultural és el dia a dia.

P. Hi ha poblacions ideals dins el circuit de la Xarxa?

R. Les que més ho han entès són les que compten amb una associació de JJMM, perquè existeix la figura de l'expert. Exemples en són Tortosa, Banyoles, Vilanova i la Geltrú, La Bisbal i Torroella de Montgrí, però aquesta és una població que cal deixar al marge perquè distorsiona les estadístiques per l'abundància d'oferta. Totes aquestes tenen associació de JJMM. Però també n'hi ha que no, com Mediona o Tremp, poblacions on hi ha algú interessat en la música o que es deixa assessorar. El problema, però, no està sols en el procés, sinó també en la mateixa contractació. No hi ha plans de cultura, del què ha de passar, en contrast amb els equipaments. que tenim. Grans continents, però pocs continguts.

P. La finalitat de la Xarxa és oferir música diversificada i descentralitzada, però i la part d'oferir un mercat estable pels músics?

R. El músic ha anat entenent poc a poc que ja no n'hi prou amb tocar bé. En el moment en què es van posar tots els estils de música a la Xarxa, el músic de clàssica es va adonar que, tot i estar més preparat, per anys d'estudi, que un músic de pop-rock o de músiques del món, la preferència de les poblacions que acullen els concerts es decanta cap aquests dos estils. Han vist que no h'hi ha prou amb tocar molt bé, que ja no val oferir concerts en el sentit més tradicional de la paraula, s'han adonat que s'ha de tendir cap a una idea d'espectacle musical. Per la seva banda, el intèrprets de pop-rock i músiques del món, posats en el mateix circuit que els de clàssica, han vist que ja no poden confeccionar un programa a la babalà, que la successió dels temes musicals ha tenir una línia que doni sentit al concert.

P. Es creen tendències a les poblacions a l'hora de triar els concerts que ofereix la Xarxa?

R. Cada població és un món, però les que tenen associació de JJMM es decanten, en general, més per la música clàssica. Quan qui tria és un tècnic d'un ajuntament les preferències es decanten cap als concerts de músiques del món o músiques tranversals amb tocs ètnics. El flamenc, per la seva part, té molta sortida a les poblacions del cinturó de Barcelona. El pop-rock, molt mediatitzat per l'star-system, és el que, junt amb el jazz, té menys sortida.