Un viatge pel piset dels genis

Un improbable turista estranger dels que confon la barretina amb el barret mexicà que hagi dedicat l'estiu a visitar les cases museu del territori català haurà acabat el seu periple, pressuposant-li una certa capacitat de lligar caps i eludir el garbuix mental, amb una idea força clara de la cultura d'aquest país i la idiosincràsia dels seus grans creadors. El seu itinerari l'haurà portat a passejar per les cuines de la creació, els dormitoris de les confidències i les golfes dels neguits de personatges com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Antoni Gaudí, Llorenç Villalonga, Francesc Pujols, Salvador Dalí, Pau Casals o Prat de la Riba.

Però per emprendre una ruta de turisme cultural d'aquestes característiques cal superar alguns entrebancs. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un cens a l'abast del públic que aglutini aquesta mena d'instal·lacions -ja siguin cases museus o arxius on es guardi el llegat de personatges il·lustres-, i encara menys de cap publicació a disposició dels turistes.

La mancança es cobreix en part a la xarxa d'Internet gràcies al portal Espais escrits (www.espaisescrits.org), sorgit a iniciativa de l'associació del mateix nom, que té com a objectiu preservar per a futures generacions l'obra escrita d'una sèrie d'autors associada als seus espais geogràfics més significatius i evocadors. Carme Torrents, directora de la Fundació Jacint Verdaguer i secretària d'Espais Escrits, explica que l'associació, que compta actualment amb 17 membres i la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, va sorgir per tal de representar el llegat dels escriptors davant dels estaments públics, nacionals o internacionals, i aconseguir-ne una millor protecció i difusió. Torrents està convençuda que "falta projecció mediàtica" de les grans figures de la cultura catalana i que actualment l'associació està portant a terme tasques que hauria de fer l'Administració.

La directora de la casa-museu de Verdaguer no s'està de repetir que l'any 2002 la casa va superar la xifra rècord de 20.000 visites, mentre que els darrers anys no arriben ni al 25% d'aquests visitants.

L'explicació és evident: un cop passada la febre de l'Any Verdaguer, ningú s'ha recordat de continuar promocionant un indret que, al seu parer, hauria de ser "un lloc de referència per la cultura catalana". Torrents explica que només cal anar a Dublin i trobar-se amb James Joyce fins a la sopa, per adonar-se que alguna cosa falla a Catalunya.

Jordi Artigas, museògraf i coordinador de les cases museu que la Fundació Gala-Salvador Dalí té a Portlligat i Púbol, coincideix en afirmar que "a Catalunya sembla que ens fa por lluir les nostres coses" i no s'està de dir, espontàniament, que la casa museu de Folgueroles "hauria de ser un punt clau".

Artigas creu que la fórmula de les cases museu permet crear espais museístics populars, menys fatigosos i avorrits, però atractius i molt eficaços en la divulgació cultural. "Ja ha passat l'època en què la gent relacionava les cases museu amb espais tristos, polsosos i avorrits", adverteix Artigas. El museògraf, que precisament està centrant la investigació del seu doctorat en les cases museu, assegura que hi ha un interès creixent a Europa per aquesta mena d'instal·lacions i que se n'estan creant de noves a molts indrets. Artigas admet que, tot sovint, hi ha un difícil equilibri entre la voluntat de preservar l'alè d'autenticitat de la casa i les intervencions per facilitar-hi la visita o per crear un discurs museològic.

En les cases museu creades o remodelades en els darrers anys es percep una major incidència dels espais multimèdia. La intervenció tecnològica és cada vegada més important. En opinió d'Artigas, això permet orientar el discurs, a vegades en un sentit més unívoc, en lloc de deixar que la gent passegi i busqui pel seu compte els indrets del seu interès.

En una època de representacions audiovisuals i realitats virtuals, molts visitants queden enlluernats per la possibilitat d'endinsar-se en espais reals que han resistit el pas del temps, protagonitzant una mena de viatge turístic a través de la màquina del temps. També hi té el seu paper un fort component mitòman, o fins i tot fetitxista: tenir a l'abast el violoncel de Pau Casals, els pinzells de Salvador Dalí o el matamosques de Francesc Pujols.

Per al visitant és molt important saber que tot el que l'envolta és real i no tenir la sensació de trobar-se davant d'un decorat. "El que veritablement aprecien els visitants és trobar-se amb totes les facetes del personatge: des del lavabo a la creació artística", explica el tècnic de la fundació Dalí.

En alguns casos, l'interès pels personatges des del punt de vista humà es transforma en l'afany de furgar en la seva intimitat. Alguns visitants de les cases del pintor empordanès no poden reprimir determinades preguntes sobre la seva vida sexual quan passegen pel seu dormitori.

En alguns casos, al Castell Gala-Salvador Dalí de Púbol s'adonen que hi ha visitants que dediquen gran part del seu temps a asseure's a llegir al jardí. "És com si trobessin el seu màxim plaer a fruir d'un espai que abans estava reservat només al pintor", explica Jordi Artigas. L'afany fetitxista d'alguns visitants -pocs, afortunadament- queda exemplificat en els trossos de pissarra que s'enduen de les parets de pedra seca de la casa Dalí de Port Lligat.

Entre les cases museu que han apostat més decididament pel discurs audiovisual sense perdre l'emoció de trepitjar un espai viscut pel propietari en destaca la Vil·la Casals del Vendrell. La pàgina web és també una de les més innovadores. En cada estança de la casa hi ha audiovisuals automàtics que la directora del museu, Pepa Domingo, defineix com a "no invasius" i que no trenquen el respecte a la preservació de l'espai vital del músic. La vil·la és, al seu parer, "un museu del segle XXI". L'audiovisual és precisament el mitjà que "fereix" d'emoció el visitant en la darrera sala, on es projecta el discurs de Pau Casals davant de les Nacions Unides, quan tenia 95 anys, seguit d'una interpretació d'El cant dels ocells que fa posar la pell de gallina als espectadors. "Molts adults surten plorant, amagant-se les llàgrimes, mentre que alguns nens expliquen que han sentit un cosa al pit que no saben expressar", explica Domingo.

Les cases museu no són una fórmula del passat. La propera casa museu que obrirà les seves portes a Catalunya serà probablement la de l'arquitecte gironí Rafael Masó (Girona, 1880-1935). El seu nebot-nét, el periodista Narcís-Jordi Aragó, va signar l'any passat un conveni de cessió amb l'Ajuntament de Girona i aviat es començarà la primera fase de les obres que han de condicionar un noble edifici de quatre plantes del carrer Ballesteries on va néixer i viure l'arquitecte. La planta baixa i el primer pis seran visitables, mentre que a les plantes superiors s'instal·laran despatxos i arxius. Una fundació privada amb majoria de l'Ajuntament gestionarà l'immoble i les seves activitats de divulgació i recerca, que abastaran també l'arquitectura i l'urbanisme contemporanis. "A més de poder veure l'interior d'una casa de principis del segle XX com gairebé no en queda cap a Girona i ben poques a Catalunya, l'espai guarda l'empremta de Rafael Masó, perquè hi acumulà tot el seu món, a més de fer-hi moltes reformes i actuacions", explica Aragó. El projecte, que preveu mantenir el mobiliari i els espais essencials d'un immoble de l'època, compta amb un valor afegit: la seva ubicació privilegiada en l'atraient façana fluvial de la ciutat, amb un esplèndida panoràmica sobre el riu Onyar.

A banda de les esmentades, a Catalunya hi ha altres cases museu o arxius amb significatiu valor simbòlic. En destaquem les següents: la Casa museu Rafael Casanova (Moià), la Casa Museu Gaudí (Barcelona), la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), la Fundació Joan Brossa (Barcelona), la Fundació Josep Pla (Palafrugell) i la Fundació Mercè Rodoreda (Barcelona).