L'altre fill

Senyor psiquiatre, tinc un problema. No, no em tracti de funcionària de l'Ajuntament. Per a vostè sóc només una pacient. Oblidi's del meu càrrec. Oblidi que treballo al Departament d'Indústria, només escolti'm. Amb el meu equip dèiem de concedir a Woody Allen el títol de Fill Adoptiu de la Ciutat, per la seva tasca envers la projecció de Barcelona al món. Home, la cosa és comprensible. Ell farà que tothom (inclosos els catalans) observi una ciutat lliure de turistes. Una Rambla sense estàtues humanes i sense trilers. (I quan dic sense estàtues humanes, dic sense aquells que hi ha al principi i que fan de família Simpson).

Ara bé, doctor Zimmerman, que Woody Allen sigui declarat fill adoptiu de la vila no hauria de significar cap diferència. L'hauríem d'estimar tant o més que si fos un fill biològic. I serà així. Jo sóc de les que pensen que l'adopció d'un fill per part del Consistori és compartir molt més la responsabilitat de la paternitat (i perdó per la rima). Woody Allen ve d'un altre lloc. I ve amb una motxilla a l'esquena plena de vivències, no sempre agradables. Nosaltres no volem que renuncïi a aquesta motxilla. Volem respectar-la.Volem donar-li molt d'amor. Més amor, si cal, que als fills biològics que ja tenim aquí.

I aquest és l'altre problema... Jo... Em refereixo, per exemple, a Ventura Pons. Ell és fill biològic d'aquesta ciutat. I se n'ha fet un fart, d'ensenyar-la al món. Me'n recordo d'aquella pel·lícula que també tractava d'un guiri que venia a Barcelona. (En Mingo Ràfols feia de cambrer a la Plaça Reial i deixava anar un castís: "¿Qué va a ser?"). A mi, doctor... Em sembla que em passa com a l'Angelina Jolie... Ventura Pons és el nostre fill biològic, però jo, ara, m'estimo més el nostre fill adoptiu. És més exòtic. Estic disfrutant més de l'adoptiu que del biològic. No ho sé... Si en Ventura, en lloc de tenir una productora que es diu Els films de la Rambla, en creés una altra que es digués Els films de Central Park...