Simbiosi

La fatigosa repetició de fórmules i formats a què ens té acostumats la televisió ens fa celebrar amb especial entusiasme qualsevol intent de potenciar la diferència. No cal dir que si, a més, la provatura es resol amb bona fortuna, l'alegria es magnifica. El Canal 33 va estrenar fa un parell de setmanes una sèrie que, malgrat partir d'ingredients coneguts, els combina d'una manera inspirada i incorpora un punt de vista nou a la simbiosi, tan multiforme, entre realitat i ficció. Es titula Detectiu, s'emet els diumenges a la nit a les 22.00h. i, com a mínim pel que s'ha pogut veure fins ara (dos capítols d'un paquet de 13), suposa una manera edificant d'acabar el cap de setmana.

Un únic protagonista es manté al llarg de tota la sèrie: l'investigador privat Ramon Duarte, que va abraçar l'ofici després de comprovar que la vocació primera, la d'escriptor de novel·la negra, no li reservava l'èxit desitjat. Els episodis són independents, i en ells s'obre i es tanca un sol cas, en un començament estandaritzat que va agafant matisos diferents cada setmana. Tancat al seu despatx, en una cuidada i càlida il·luminació i amb uns enquadraments ben estudiats per amagar-ne el rostre, el detectiu rep la visita d'un client que sol·licita el seu ajut per trobar algú de qui no en sap res o, potser, n'ha perdut el contacte fa molt temps. Amb les poques pistes de què disposa, aquest desllorigador humà de misteris diversos anirà recopilant totes les peces del trencaclosques.

Fins aquí, poques difèrencies amb els dilemes clàssics de detectius. El que singularitza aquesta sèrie, però, és el fet de donar un tractament de ficció a unes històries extretes del món tangible. Perquè, de fet, cada programa és un documental que reconstrueix algun esdeveniment autèntic, amb protagonistes no nascuts de la ment d'un guionista enginyós, sinó de carn i ossos. No hi ha actors, sinó persones, malgrat que el tractament ambigu envolta el programa d'un vel misteriós i cadascú pot triar si s'ho creu tot, res o només una mica d'allò que se li està contant. Un bon exemple: en el capítol de diumenge passat, Ramon Duarte atén un escriptor que, mogut per un impuls indefinit, però en qualsevol cas literari, va comprar unes fotografies antigues als encants. En totes elles hi surt una dona elegant, misteriosa, sobre la qual el client voldria obtenir més informació per, tal vegada, incloure-la en una propera novel·la.

Mentre el detectiu va fent les seves investigacions, ens submergim en una època recent, però ja desapareguda, de Barcelona, intercalada amb escenes encara vigents. Les fotos el porten a l'antiga Terrassa Martini, punt de trobada de la burgesia més festiva. D'aquí passa al Centre d'Estudis Interplanetaris, del qual la dona en va formar part fins que la van expulsar per la seva fascinació acientífica pel món de la ufologia, i finalment arriba (ell i nosaltres) a saber que era una artista austríaca arribada a Barcelona els anys quaranta com a part de la mítica companyia Los Vieneses, durant uns anys els reis del Paral·lel. A ella, però, no l'arribarem a veure. Després d'una vida de luxe i comoditats, va morir gairebé en la indigència. Hi ha lloc per a la poesia visual i la bellesa plàstica en aquesta història terrible que, sense que ens n'adonem, ens ofereix una crònica autèntica amb la suavitat ben lubrificada de les eines de la imaginació.