La gràcia de l'estranyesa

Pólvora del quatre de juliol

Ramon Erra

Galerada

153 pàgines. 16 euros

No deixa de sorprendre una mica que els textos literaris més estimulants de les últimes temporades provinguin d'unes editorials petites, a l'altra banda dels grans grups empresarials, i que tinguin una capacitat prou valenta per decantar-se cap a l'obra de qualitat. És el que passa, per exemple, amb Galerada, una petita editorial de Cabrera de Mar, que té una cura elegantíssima del que és l'edició i que, a més, té una cura extraordinària a l'hora de seleccionar el que publica: sense anar més lluny, són els amables responsables que els lectors hagin pogut llegir, posem per cas, els contes de Pep Rosanes-Creus, la primera novel·la d'Antoni Pladevall, el dietari de Ramon Farrés, o les poesies amatòries de joventut que va escriure Jacint Verdaguer. Ara toca el torn de Pólvora del quatre de juliol, un recull de narracions de Ramon Erra (Vic, 1966), i que es revela com un llibre que, per fi, aconsegueix que la contraportada -sempre elogioses, sempre desmesurades, sempre a la vora de la falsedat- no menteixi. Erra, en efecte, ha escrit un llibre que "és la confirmació d'un narrador". Potser hi ha lectors que no han llegit el seu primer títol, La flor blanca de l'estramoni, i per tant no poden oferir cap mena de referència ni tampoc establir cap comparació entre l'un i l'altre, però qui s'endinsi en les narracions que ara presenta descobrirà un autor que posseeix un estoc important de virtuts creatives.

En un primer lloc, Erra sap escriure més enllà del tòpic i, a pesar que els arguments tenen molt a veure amb la ironia i la bonhomia de Pere Calders, per exemple, sap transcendir el magisteri amb una dosi important d'estil personalitzat i pròpiament particular. Els contes d'Erra tenen la gràcia d'encetar-se amb uns començaments que ja porten inclosos subtilment el camí del final, tenen la gràcia de moure's per uns desenrotllaments que fan que el lector dubti, s'estranyi i es vegi emportat cap a unes zones ambigües on l'expectació es converteix en el motor de la lectura i, per últim, tenen la gràcia de derivar cap a uns finals que, al mateix temps que confirmen el control literari que practica l'autor i que revelen que des de l'inici sabia cap on s'encaminava, sorprenen, satisfan i conclouen amb gràcia la línia del relat. Pólvora del quatre de juliol és una col·lecció delirantment racionalitzada d'uns arguments on el que domina és la celebració de l'absurd domèstic i quotidià, on la vida de poble i el món rural de l'entorn esdevenen un enfilall de situacions que tendeixen a habitar en el territori de la bogeria pacífica.

Ara bé, més enllà dels arguments demencials que s'escampen a través del llibre, al lector li agrada trobar frases com aquestes, on Erra posa en marxa tot el seu arsenal literari: "La sorra es va omplir de tovalloles, pit i cuixa, i el mar feia una cara alegre. Allà estirat em va repetir la trempera i em vaig espantar de tenir-la pensant tota l'estona en la vella eixorca i patètica, en aquella turista de Malines vestida de rosa xiclet. Tot plegat ho podia haver resolt fent-me una palla com tantes altres vegades, però no em va venir de gust fer-me-la. Fins i tot vaig dubtar de la meva salut mental. Però em devia haver enamorat, en aquell poble de mar, perquè durant tota la resta del dia vaig estar tocat per una mena de melanconia, com quan se sent el roncar d'una moto a l'hora de la migdiada". Junt amb els de Sergi Pàmies i Borja Bagunyà, probablement els contes d'Erra siguin dels més feliços que es poden llegir aquesta temporada.