Prèdica possible

A la famosa comèdia florentina d'infern, purgatori i paradís el déu veritable, el déu que és màquina de moure-ho tot i que ho fa moure tot, ho diu ben clar a l'últim vers, és l'amor que mou el sol i també les altres estrelles. L'amor no com un seguit d'obligacions i juguesques per veure si t'obtindré, bonica, ni com explicació científico-religiosa del créixer de les tomaqueres, ni encara menys la bava pestilent que regalimen certs cantants pels altaveus dels súpers i a les ràdios dels taxis, per dir-ho bauçànicament. No.

L'art té a veure amb l'estimar d'una manera indissoluble però indirecta, més aviat seria un estimar sense subjecte, ni jo ni tu gramatical, com si fos el verb fer fred o el verb haver-se fet fosc, verbs que es conjuguen sense persona, encara que siguem persones els que els conjuguem. És un estimar que viu a dins de les coses i que potser ho diu tot però no explica res, al contrari, obre i no para d'obrir, a voltes de maneres sorprenents, una pregunta: la pregunta que no s'acaba mai, la que et porta a Amèrica quan volies anar a les Índies, la de quan volies perfeccionar una màquina de rentar roba i et trobes amb una bomba atòmica als braços, filla meva. Però és clar, per patir així no calia haver progressat tant, per patir així ja tenim els bells pollancres de la vora del riu que no para de cantar la seva cançó de sempre i jo, assegut a la riba tot veient passar l'aigua avall, a base de segles i més segles i de molta paciència i de molta impaciència he arribat a construir-te una viola perquè volia, per què volia, cantar amb tu.

Quan més en sabies era abans de començar i com més n'aprens més dubtes i dubtes i ho veus més i més difícil, no és que pateixis més, pateixes igual, el que passa és que ara pateixes de saber com dubtes i primer paties de dubtar del saber que sabies. Per tal de no embolicar-te en l'embull de la troca mental d'aquests laberints vivents vas decidir, ja fa temps, vas decidir-ho molt abans de sospitar o de saber què era ben bé això que havies anat decidint, vas decidir, o més aviat t'ho va fer decidir l'anar vivint i l'anar fent, que no t'ocuparies mai de la teva carrera, que no perseguiries res del que et convé i que no recomanaries mai cap medicament, ni cap filosofia de curar les ànimes, si és que d'una cosa així filosofia se'n pot dir.

Aleshores què és això que busques, cerques, recerques, investigues, furgues, remires i regires tant i tant i des de tant de temps, o sigui, sempre? No saps què s'ha fet dels teus amics, et parasiten el cervell fragments de frases que vas escriure fa anys i que no saps exactament de què parlen, i aquelles floretes blaves que t'agradaven tant, l'altre dia en aquell camí de bosc, ni saps com es diuen. Però hi ha un estimar a dins de les coses, a les antenes de la libèl·lula perduda que volava avui per un carrer de la gran ciutat, al cable negre que dormita desendollat damunt la taula d'escriure, al tub vermell i blau de pega que et mira amb cara de "què dius ara?" però callant. Callant? O ets tu que no hi sents? Com diu Nogueras Oller a La 'Pecat Mortal' (novel·la): "com si digués un parenostre endiablat al déu mut-sord-i-cego del pervindre".