"No vaig amb cap bandera, llevat de la de la literatura"

L'editor Llibert Tarragó no dubta que la inqüestionable qualitat literària de la novel·la de Joan Sales Incerta Glòria ha estat la "culpable" del fet que la versió francesa de l'obra, publicada per la seva editorial, s'hagi esgotat a les llibreries de França en tan sols tres setmanes. Però Tarragó també ho atribueix -"amb tota la modèstia del món", puntualitza-, a un mèrit personal. Segons l'editor, l'excepcional acollida de Gloire Incertaine (la traducció és de Bernard Lesfargues i Marie Bohigas, néta de Joan Sales) és també l'efecte "de la bola de neu que creix", expressió que, segons ell, il·lustra a la perfecció la feina que està fent des la seva petita editorial per donar a conèixer la literatura catalana a França. Tinta Blava, l'única editorial que publica exclusivament traduccions al francès d'autors catalans, ha tret onze títols en els seus dos anys i mig de vida. Tarragó, fill d'un republicà català deportat a França que va impulsar una biblioteca clandestina al camp de Mauthausen, va "descobrir" la literatura catalana fa sis anys i va considerar que mereixia travessar fronteres.

"Frankfurt servirà de poc si després no es fa res més per difondre la cultura catalana"

Pregunta. Considera acomplert el seu objectiu de demostrar que la literatura catalana és exportable?

Resposta. Tinta Blava no és una experiència única ni excepcional, però estic convençut que és una via que pot tenir èxit per portar la literatura catalana fora de les seves fronteres. Quan vaig decidir posar en marxa el projecte, molts a Catalunya no hi confiaven, fins i tot els que em van animar. M'ha semblat notar aquí una falta de confiança general en la literatura, en els autors, en el fet que puguin ser exportables. I ho són, com s'ha demostrat. Crec que amb 11 títols al carrer hem ajudat a donar visibilitat a França a la literatura que es fa a Catalunya. M'ha alegrat l'èxit de Gloire Incertaine, de la qual ja tenim a punt la segona edició, i també el fet que se n'hagi parlat a la prestigiosa revista Livres hebdo, que ja té en projecte un número especial sobre literatura catalana. És com marcar un gol. I també que se n'hagi parlat a Le Monde i a Le matricule des Anges, revista literària de referència.

P. Ha estat convidat a la Fira del llibre de Frankfurt?

R. De moment ningú me n'ha dit res.

P. Li agradaria ser-hi?

R. Sí, per observar. De totes maneres, hi aniré. Vint anys al món del periodisme i disset al món de la comunicació com a cap d'empresa han fet de mi una persona a qui agrada observar i analitzar.

P. Creu que hi han de ser presents els escriptors catalans en llengua castellana?

R. Jo no vull entrar en aquesta polèmica. Jo no vaig amb cap bandera, llevat de la bandera de la literatura. A Tinta Blava he optat per publicar només autors que escriuen en català perquè és la llengua que domino per raons familiars. Quan vaig decidir retornar a les meves arrels familiars, Catalunya, vaig pensar que la literatura era una bona manera de fer-ho, perquè el llibre ha jugat un paper molt important a la meva vida. El meu pare, que va impulsar des de la resistència a Mauthausen una biblioteca clandestina, on es van arribar a reunir 200 llibres, em deia: "llegir és llibertat". Això em va impactar molt. Era en el meu insconscient i ara m'ha sortit.

P. En quina mesura creu que pot ajudar Frankfurt a difondre la literatura catalana al món?

R. Si no es fa res més després de l'esdeveniment, llavors servirà de ben poc. Però si hi ha un "postfrankfurt" metòdic, sí que serà positu.

P. Pensa en algun projecte concret?

P. Jo, per exemple, estic disposat a plantejar una estratègia d'expansió de les traduccions d'autors catalans al francès. El que no falta són llibres de qualitat per traduir. Tinc també idees per anar més enllà de la publicació de llibres, ara que ja tenim construïts els fonaments amb Tinta Blava: per exemple, muntar un festival de poesia catalana, que crec que és fantàstica. Per exemple, m'agrada molt Joan Margarit. També tinc contactes amb una editorial francesa especialitzada per publicar poesia catalana traduïda al francès. M'agradaria que Tinta Blava esdevingués un segell obert amb lligams amb altres editorials que tenen línies editorials pròpies.

P. Ha publicat traduccions al francès, entre d'altres, de títols de Maria Barbal, Mercè Rodoreda, Mercè Ibarz, Xavier Moret...i Joan Sales. A qui li toca ara el torn?

R. A Miquel Pairolí. Li traduïrem El convit. De totes maneres, després de la publicació de Joan Sales dono per acabada una primera etapa de Tinta Blava i ens donarem uns mesos de descans per veure com podem fer més i millor. Em refereixo al que deia abans d'anar més enllà de la publicació de llibres i fer noves coses, com una gira de poetes catalans.

P. Com funciona i sobreviu una editorial petita com Tinta Blava?

R. Jo sempre dic que sóc una unitat mòbil. L'editorial la porto a l'esquena, a la motxilla. El secret és que funcionem en xarxa. Ho he après en les meves empreses i en la meva feina de consultor en polítiques públiques. Ara disfruto essent un agitador cultural. Treballo en xarxa amb un equip d'una vintena de persones, entre traductors, especialistes en comunicació... i molts amics. El meu lema és l'expressió francesa "córrer lentament" i el rigor, que he après dels meus mestres del periodisme i dels caps de les empreses amb qui he treballat com a consultor. El funcionament de Tinta Blava és d'una complexitat molt senzilla que crec que mereixeria ser estudiada.

P. L'editorial rep subvencions de l'Institut Ramon Llull per a la traducció. Li surten els números amb tirades de 2.000 exemplars?

R. Em fan sempre aquesta pregunta a Catalunya, però mai a França. Els familiars meus catalans no entenen que no pugui guanyar diners. Tinta Blava és una empresa que ha guanyat diners i ara en gasta una part en una editorial. Es pot parlar de mecenatge, però amb vistes i mètodes empresarials. No llancem els diners. Un dia en guanyarem, però per invertir en més projectes lligats a la literatura catalana. Sembla difícil d'entendre-ho, però el fet no té la més mínima importància. És un assumpte personal i punt i final.

P. Vostè no s'ha limitat a donar a conèixer la literatura catalana a l'exterior, també ha intentat conèixer Catalunya des de dins. Autrément Éditions li acaba de publicar l'assaig Le puzzle catalan. La nation fiévreuse. Quina visió en dóna, de Catalunya?

R. Crec que els catalans pateixen torticoli. Es troben en la dualitat de ser catalans i espanyols al mateix temps amb ganes de caminar alhora per Nova York i Berlín. Les conseqüències són moltes. És un món estrany, però molt interessant d'observar. Amb aquest llibre he volgut respondre a molts amics francesos que no saben què és Catalunya i alhora he volgut fer un camí cap a la meva catalanitat, en el sentit més íntim de la paraula. Quan entro a la Conca de Barberà o Les Garrigues tinc la pell de gallina. Tarragó, Esteve i Balcells són els meus noms famliars, però sóc francès. No em puc queixar del que m'ha donat la vida comparat amb els meus pares exiliats, at vitam eternam per culpa del franquisme i de la incerta glòria.