Al sol de la música

Tant se val la llengua que es trïi, d'alfabet llatí però, la paraula festival és comuna a totes i amb la mateixa grafia. I, actualment, el significat per qui la llegeix o per qui l'escolta és el mateix: una sèrie d'actes musicals, teatrals, cinematogràfics o d'altres manifestacions culturals que sovintejen quan el dia s'allarga i el sol calenta. A finals de la primavera i a l'estiu la música canvia de compàs i Catalunya s'omple de festivals, un fenomen que si bé té el seu precedent remot a la segona meitat del segle XIX amb els primers festivals de cant coral del Cors Clavé, va prendre embranzida a començaments de la dècada de 1980 a les problacions d'estiueig de la costa catalana amb la música clàssica com gran motor i que 20 anys després va eclosionar amb festivals de tota mena de gèneres i estils musicals. Avui en repassem les programacions d'aquest any i les cites més destacades.

Els festivals ja no són sols una manifestació cultural, són riquesa i projecció pels municipis

Van ser els anglesos els que es van inventar els festivals de música i fins i tot el mot que els designa. Els primers festivals es van celebrar a mitjans segle XVII i per anomenar-los van fer servir una paraula que havien inventat bastants segles abans, un neologisme provinent del mot llatí festivalis, per donar nom a un dia o període de celebració inicialment relacionat amb l'agricultura i després també amb la religió. Com a la resta de països ja hi havia paraules per designar aquests actes, el mot festival, manllevat de l'anglès per la resta de les llengües, no va començar a entrar als diccionaris fins al segle XIX, coincidint que aquesta sèrie d'actes musicals van travessar el Canal de la Mànega. Com ja existia la tradició d'organitzar temporades de música i d'òpera, a Europa es va decidir de celebrar els festivals en els períodes vacants, a finals de la primavera i a l'estiu, la qual cosa va permetre treure els concerts dels espais tancats perquè els toqués el sol.

Tal i com avui els coneixem, els festivals tenen els seu precedent amb el dinamisme de les associacions de Joventuts Musicals (JJMM), organització internacional creada el 1945 que va introduir-se a Espanya el 1952 a través de Barcelona. Tres dels festivals més antics que actualment se celebren a Catalunya van ésser creats per JJMM: el de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols, 45 edicions; el de Cadaqués, 37 edicions; i el de Torroella de Montgrí, amb 27 i l'únic del trio que encara organitza JJMM. Tots van néixer com a festivals de música clàssica. Els temps i els gustos canvien, però.

Vivim un món de consumir i llençar que abasta tots el camps, inclòs el musical. Passades dues dècades de l'allau de festivals de música clàssica, més d'una cinquantena, que es van crear a Catalunya a la dècada de 1980, ja no n'hi va haver prou d'oferir el concert d'una manera clàssica. Calia prendre mesures, pensar en el relleu generacional d'espectadors, atraure nous públics, idear fórmules per enganxar els més curiosos, els que no es conformen amb el mateix de sempre, i alhora també cridar l'atenció dels mitjans de comunicació, mai tan disposats a dedicar generosos espais a la música clàssica com ho fan al pop i al rock, estils musicals que des dels festivals creats a finals de la passada dècada atrauen riuades d'espectadors joves.Tots va tenir clar que el públic ja no era un, n'eren molts. Innovar, fer bullir la imaginació i diversificar van ser les les armes emprades pels festivals per poder seguir complint edicions. Calia canviar per continuar igual. Jazz, flamenc, músiques del món, cançó melòdica i d'autor, pop clàssic, teatre. La música clàssica va perdre l'exclusiva i, tret d'algunes excepcions -la Schubertíada de Vilabertran, el Festival Pau Casals d'El Vendrell, el de Llívia...-, des de començament del segle XXI a la majoria de festivals s'hi pot trobar una mica de tot. Cal que tothom pugui trobar-hi la música del seu gust.

I és que els festivals actualment ja no són només una manifestació cultural, són també font de riquesa per a les poblacions que els acull i una manera de projectar el municipi a Catalunya, Espanya i fins i tot internacionalment. Ho aconsegueixen el Festival Sónar de Barcelona i els que formen part de la prestigiosa Associació Europea de Festivals, Peralada, Torroella de Montgrí i Cantonigròs, que s'asseuen a la mateixa taula que els festivals de Salzburg, Edimburg i Bayreuth. I és que com va assenyalar fa un parell d'anys Carles Negre, alcalde de Torroella de Montgrí -de les tres, la població més gran, amb 10.000 habitants-, ni que tinguessin els milers d'euros equivalents a la difusió que els reporta el festival per invertir en publicitat mai aconseguirien la projecció que aquests els dóna.