Herència Mies

Aquella inauguració del 2 de juny de 1986 va simbolitzar amb precisió la nova Barcelona que alguns s'entestaven a entreveure més enllà de la ciutat bruta, atrotinada i sense un duro a les seves arques que la quotidianitat evidenciava. La referència obligada de la modernitat en totes les històries de l'arquitectura, el pavelló alemany per l'Exposició Universal del 1929, degut a Ludwig Mies van der Rohe, tornava a ser una realitat tridimensional, física, a la falda de Montjuïc. L'obra, dirigida per Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos, valia molt més que els 100 milions de pessetes (!) que va costar. Significava, en efecte, junt amb la reconstrucció del Pavelló de la República inaugurat el 1992, la recuperació d'una memòria criminalment interrompuda, d'un projecte de país que no va poder ser . De fet, com ha remarcat Oriol Bohigas, un dels pares de la formidable transformació urbanística que ens esperava, l'arquitecte de la Bauhaus no va tenir seguidors entre nosaltres, malgrat que anomenés Barcelona la col·lecció de mobles que va dissenyar pel pavelló, entre els quals destaca la cèlebre cadira que va posar la ciutat al mapa molt abans que ho fessin els Jocs Olímpics. El Moviment Modern català -Sert, Torres Clavé, Subirana, Rodríguez Arias- va buscar arrels més mediterrànies i les va trobar principalment a l'obra de Le Corbusier. La memòria de Mies va arribar després, passada la guerra, amb la generació dels Sostres i Coderch. La inauguració del 1986 venia a ser la culminació d'aquella aspiració i, finalment, el tancament d'un cercle avantguardista de decidida filiació europeista estroncat per les circumstàncies històriques.

Dels 272 projectes enviats pels experts internacionals, el jurat en va seleccionar 40

L'exposició dels finalistes s'inaugurarà a Frankfurt poc abans de la Fira del Llibre

La fundació té documentats uns 2000 projectes d'arquitectura, a raó de 200 per any

La col.lecció de maquetes constitueix un fons artesanal que explica l'acte creatiu

Per una vegada, i sense que servís de precedent, amb els travertins i els ònix del pavelló naixia també una entitat, la Fundació Mies van der Rohe, amb un sòlid projecte cultural al darrere. Dos anys més tard aquella fundació otorgava el primer premi Mies van der Rohe a Álvaro Siza per un edifici construït a Vila do Conde.

Han passat quasi 20 anys des d'aquell premi fins al que aquest dilluns passat va ser otorgat a Luis Mansilla i Emilio Tuñón pel Museu d'Art Contemporani de Castella-Lleó (MUSAC). La fundació ha anat creixent durant tot aquest temps, fins al punt que avui es pot dir que els premis només són la punta visible i mediàticament més agraïda d'una activitat mantinguda. La mecànica de selecció és coneguda.

Un jurat internacional, presidit pel britànic Ricky Burdett, va seleccionar al gener d'enguany 40 projectes d'entre les 272 candidatures procedents de 32 països que havien arribat a la secretaria, enviades per un grup de 70 experts que hi col·laboren, juntament amb associacions i col·legis professionals europeus. A l'abril es va donar a conèixer l'obra guanyadora, que ha rebut 50.000 euros, més la menció especial a un arquitecte emergent, dotada amb 10.000 euros i que ha recaigut en la Facultat de Matemàtiques de Ljubljana (Eslovènia), construïda per Matija Bevk i Vasa J. Perovic. Justament, aquest segon premi per estimular la creativitat dels joves professionals europeus va ser la novetat introduïda a la convocatòria de 2001, després que, l'any abans, la fundació barcelonina presentés la seva candidatura i guanyés el concurs per organitzar el premi d'arquitectura contemporània de la Unió Europea, que des d'aleshores porta el nom de Mies.

Però no cal dir que l'acurada selecció d'obres duta a terme al llarg de dos anys va més enllà de la puntual concessió del premi fins a constituir una radiografia precisa de les propostes més innovadores, un treball d'investigació permanent que és allò que dóna vida a l'organització i finalment constitueix, convocatòria rere convocatòria, el seu patrimoni, a hores d'ara ja important i únic en el seu gènere. De fet, les obres seleccionades passen a constituir la base de l'exposició i el catàleg raonat que la fundació munta i edita durant els mesos següents i que després porta per diverses ciutats, no només europees (recentment, l'exposició del 2005 ha estat a la Xina).

Val a dir que l'exposició d'enguany tindrà un relleu especial, perquè s'inaugurarà el 8 de setembre al Museu Alemany d'Arquitectura de Frankfurt i, de fet, servirà de pròleg a la Fira del Llibre que s'hi obrirà el mes següent i en la qual el país convidat és Catalunya. Després viatjarà a l'Institut Francès d'Arquitectura de París i a d'altres ciutats, no només europees.

Però l'exposició és, al seu torn, una selecció petita de la informació recollida per la fundació, ja que cada un dels 272 projectes rebuts per l'actual edició del premi van acompanyats de croquis, dibuixos, diagrames en paper fotogràfic i digital i, naturalment, textos on els creadors expliquen la gènesi i els objectius perseguits amb les seves obres.

"Tenim vora de 2.000 projectes documentats amb diversos suports, a un promig de 200 per cada premi", explica Diane Gray, coordinadora de la fundació Mies van der Rohe, que presideix l'arquitecte Lluís Hortet. De tot aquest material surten dos productes que Gray diferencia clarament: "Les exposicions volen tenir un caràcter molt pedagògic i, de fet, arriben a ser visitades per molta gent, des d'aquella que es va fer a la Fundació Miró, el 1994, i que va ser tot un èxit".

Al llarg d'aquests 20 anys les tecnologies, no cal dir-ho, han evolucionat enormement, tant les constructives com les projectuals. A partir de mitjans de la dècada dels 90 la fundació va demanar també als creadors documentació audiovisual, que constitueix a hores d'ara una secció important. Però la secció de la qual Diane Gray se sent més satisfeta és la col·lecció de maquetes, iniciada el 1996. "La maqueta té la petja original, artesanal de l'arquitecte. Dóna a les exposicions un valor afegit, perquè no es mostren només reproduccions, sinó també peces conceptuals que els creadors fan lliurament per explicar la seva realització".

Dins d'unes mesures més o menys estàndards, no es posa cap límit als materials i a les formes emprats. "De fet, depenem totalment de la generositat dels professionals, de què accedeixin a la nostra petició. Normalment no hi tenen inconvenient. Algunes les tenim en propietat, altres en préstec". Per la propera exposició de Frankfurt pensa Daine Gray que podran disposar d'una bona trentena de peces. "Acostumen a ser les estrelles de les exposicions", assegura.

Naturalment, al voltant dels premis Mies s'organitzen també conferències, taules rodones i debats. Dimarts passat, abans de la cerimònia oficial, diferents membres del jurat i especialistes van prendre part en una taula rodona i va sorgir la qüestió, de moment només teòrica, de si no s'hauria de plantejar un premi al millor client, en el convenciment que el bon edifici no és només aquell que assoleix l'excel·lència formal i constructiva, sinó que s'adapta a les funcions per les quals ha estat projectat. I això, van coincidir els ponents, depèn de la interacció del professional amb qui realiza l'encàrrec, sigui una entitat pública o un privat, de manera que caldria visualitzar-ho d'alguna manera. Paral·lelament, al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona es van celebrar unes jornades on sis joves arquitectes acompanyats de sis crítics van presentar les seves obres.

Així doncs, l'herència de Mies van der Rohe a Barcelona ha acabat sent important. L'arquitecte, cèlebre també per frases tan brillants com "less is more" o "en els detalls s'amaga Déu", ha acabat deixant un patrimoni important que també s'haurà de veure reflectit en el futur Museu Nacional d'Arquitectura i Urbanisme. Per cert, la persona que dirigirà aquest nou centre serà Manuel Blanco, catedràtic de la Politècnica de Madrid i darrer comissari del pavelló espanyol a la darrera bienal d'arquitectura de Venècia.