Insults

A Raimon Martínez Fraile, delegat de la Generalitat a Madrid, se li va escalfar la boca dilluns passat en una entrevista i va titllar Pasqual Maragall d'estar "una mica malalt" i de trobar-se "en una situació no massa adequada físicament i psicològica". Aquestes apreciacions han estat considerades insultants i, malgrat les disculpes posteriors, el president José Montilla, que sobre aquesta qüestió havia imposat un silenci absolut als seus coreligionaris, l'ha obligat a dimitir. Res a dir. Montilla fa del rigor la seva virtut principal i qui surti del camí fixat ha de saber a què s'exposa. Val per tothom aquesta regla? Per tothom menys per Maragall. Les maragallades han passat a formar part del nostre diccionari polític. Ja se sap, ell és un dirigent que no se sotmet a cap disciplina partidària, pensa sense demanar permís a ningú. Tot això l'ha fet entranyable al gruix de la població.

Ara: ningú no considera un insult que el president d'un partit no s'acosti per les reunions de l'executiva. Que flirtegi amb una formació política europea allunyada de la seva i se'n vanaglorïi. Que digui ara que, si el procés estatutari no arriba a bon port, haurà tingut raó Jordi Pujol quan sosté que Espanya només es pot conllevar. I que tot això ho faci amb unes eleccions municipals a la vista. Si jo fos militant del PSC, francament, em sentiria ofès. Perquè, de fet, d'ofès ja me'n sento, en tant que votant de l'Estatut. No és que anés a votar donant saltets d'alegria, enteneu-me, i no tant pel contingut, on vaig donar per bo el criteri majoritari, com per la forma, que grinyola de mala manera. Però que qui va promoure aquest text ad majorem gloriam surti dient que no pagava la pena l'esforç em sembla injust. I posats a fer la comparativa amb Pujol, penso que no seria desencertat que Maragall aprengués a callar com el seu predecessor. La bona política també consisteix en administrar els silencis.