"Un club de jazz és sempre un espai de transgressió"

Que veinte años no es nada ...", cantusseja Daniel Negro a ritme de tango exterioritzant així la seva alegria. I no n'hi ha per menys, perquè el que va començar com una aventura envoltada més d'il·lusió que de lògica pels negocis s'ha convertit ja en una autèntica institució barcelonina: el Harlem Jazz Club, fundat per Daniel Negro, compleix vint anys de vida continuada i, el que és més important, gaudint de magnífica salut. El 16 de maig un concert benèfic de característiques molt especials marcarà l'inici de les celebracions que s'allargaran fins al 8 de desembre, data exacta en què l'històric club complirà els seus vint anys. La Barcelona Fam Zero Afro Band, formada per músics africans establerts a Barcelona, oferirà aquest dia un concert a benefici dels indigents de la ciutat; el pagament per l'entrada seran cinc quilos d'aliments que es lliuraran als menjadors populars. "Per descomptat que hi ha molta més fam a Haití que a Barcelona", explica Negro amb l'entusiasme heretat dels seus actius anys a SOS Racisme, "però les causes són les mateixes aquí que allà. Per això és interessant que els emigrants se solidaritzin amb els indigents de la ciutat que els acull".

Pregunta. Com neix el Harlem Jazz Club?

Resposta. Un impuls, aquestes coses no es fan reflexionant massa, en cas contrari no t'embarcaries en una història que no saps on pot arribar. Les primeres activitats van ser una jam session amb músics del carrer del barri gòtic i un concert del saxofonista argentí Charlie Galanti. Quan miro cap a enrere el que sento és una gran satisfacció. He viscut d'això i és magnífic poder viure d'una cosa que t'agrada. No canvies el món des d'un club de jazz però almenys, si pots fer coses bones, encara que siguin petites, et sents satisfet.

P. Com ha evolucionat l'ambient barceloní en aquests vint anys?

R. Ara veig les coses amb més tranquil·litat però no crec que hagi canviat la meva forma de veure-les, el que han canviat són les coses. Quan vam començar, Barcelona era molt diferent. Parlant de música en viu només hi havia l'Eixample, Zeleste, Bikini i La Cova del Drac. Avui, en canvi, hi ha molts més equipaments públics i privats. Llavors dèiem que l'oferta generaria demanda i no sé si ha estat així (és l'eterna història de l'ou i la gallina) però avui hi ha molta més gent que va a escoltar música. A més, el 1987, molts deien que ells de la plaça Catalunya no baixaven, però després el barri gòtic es va posar de moda.

[El Harlem està situat al carrer Comtessa de Sobradiel, rere l'Ajuntament barceloní] El jazz mai ha arribat a posar-se de moda però sempre ha estat aquí.

P. Quin és el secret per a programar un club de jazz durant vint anys?

R. No hi ha secrets en una ciutat com Barcelona, on hi ha tant per a programar i tan pocs locals. No inventem, simplement ens aprofitem (en el bon sentit) del que la pròpia ciutat genera. L'únic mèrit és haver estat sensibles a l'evolució de la ciutat i evolucionar al seu ritme. El 1987 gairebé no havia actuacions de jazz, quan a poc a poc van sorgir cicles i festivals, el Harlem va començar a programar música brasilera i quan la realitat social de la ciutat va canviar amb la immigració ens vam obrir a totes aquestes músiques. No hi ha estils musicals rebutjables.

P. Estem a punt de celebrar els vint anys, però en fa tres parlàvem del gairebé imminent tancament del Harlem. Què ha canviat?

R. La política de l'Ajuntament. Abans, no és que les sales de música en viu no tinguessin subvencions, és que ni tan sols podíem demanar-les. Ara podríem discutir si es necessiten més dotacions econòmiques però fa tres anys lluitàvem perquè se'ns reconegués com a equipament cultural privat. Quan el 1989 vam anar a la seu del districte a proposar el Festival de Jazz de Ciutat Vella, el responsable em va dir que ells no subvencionaven baretos. Això ha canviat gràcies a les noves normatives.

P. Però no obren sales noves.

R. No. No ens enganyem, aquest no és el millor dels negocis. Programar jazz fa que el teu compte bancari no tingui tantes xifres. És una opció vital com la del músic que opta per fer un tipus de música que no és la comercial però és la que li surt de l'ànima. Un club de jazz sempre serà un espai de llibertat i transgressió i aquest component és tan fort que li impedeix ser un bon negoci.

P. Què recorda amb més grat d'aquests vint anys?

R. Recordo un concert de Mantequilla tocant el violí, també la primera trobada escènica entre Albert Pla i Pi de la Serra i al bandoneonista César Stroscio. Al 92 Branford Marsalis va estar tocant tota la nit per pur plaer. Em va marcar molt també quan Nelson Mandela va estar al Harlem. No m'ho podia creure! Acabava de sortir de la presó i estava de gira per Europa buscant suports contra l'apartheid. A Barcelona desafortunadament ningú el va rebre però gràcies al grup Acció Contra L'apartheid va fer molts contactes.

P. Mandela va visitar el Harlem. Ho ha fet un president de la Generalitat o alcalde de la ciutat?

R. No, mai.