L'art d'inventar la veritat

Cinc anys abans de morir, i passats ja els vuitanta anys d'edat, Ramon Llull (Mallorca 1232-1316) va dictar els fets més destacats de la seva existència als monjos de la Cartoixa de Vauvert, altre temps als afores de París, en els actuals jardins de Luxemburg. D'aquelles converses, entre la confessió i el dictat de les darreres voluntats, ens ha arribat el text més important per a la comprensió d'un dels personatges més citats en l'àmbit de la cultura catalana: la Vida coetània (1311). Tot i que Llull és autor de fragments de gran bellesa i emotivitat, aquest llibre de lectura desigual tenia un doble propòsit ben definit en la ment del seu autor: fer repàs de la pròpia vida i deixar-ne testimoni de la mateixa. Al final del llibre, Llull va incloure una llista amb els títols de 124 obres escrites per ell, tot deixant veure que res d'aquests llibres no s'arribaria a entendre sense abans haver llegit els fets de la vida, i tanmateix cap d'aquests moments de la vida tindrien sentit sense els seus escrits.

La passió que desperta Llull rau en la seva passió per trobar la veritat

La Vida coetània és un bell exemple de la clara relació entre vida i obra escrita. Certament, la necessitat per comprendre l'experiència de la vida a la llum de l'experiència d'escriure és un tret que mostra la clara consciència, avui diríem, hermenèutica d'aquest home del segle XIV. Potser aquesta perspectiva és la que avui ens pot acostar a una extensa obra (al voltant de 300 llibres) que ha tingut admiradors i detractors, però que poques vegades deixa indiferent.

No sempre els lectors s'han apropat als llibres de Llull amb la mateixa mirada: Nicolau de Cusa va recollir gran quantitat de manuscrits de Llull a la seva meravellosa biblioteca, els va llegir, anotar i comentar, i va veure en ells els camins del diàleg de cultures; Giordano Bruno va quedar impressionat per les possibilitats de l'Ars de Llull com a tècnica de memòria; Leibniz va escriure la seva tesi doctoral sobre la combinatòria lul·liana; per bé o per mal, Descartes, Hegel i Bloch van parlar d'ell; i els cabalistes cristians, els alquimistes, i André Breton al segle XX, van veure en Llull l'ideal de savi universal. A més, avui Ramon Llull és conegut com un precedent dels moderns llenguatges informàtics. Tot i així caldria considerar de nou totes aquestes recepcions de l'obra de Llull des del nostre món.

Diguem-ho així: la passió que desperta Llull, més enllà del món estrictament erudit, rau en la seva passió per trobar la veritat. Aquest és el tret fonamental del nostre autor. Això el fa universal. Passió per trobar o inventar la veritat, justament el que diu el títol de la primera obra que va escriure després de la il·luminació a la muntanya de Randa, a la seva illa de Mallorca: Art abreujada d'atrobar veritat (1274) o Ars compendiosa inveniendi veritatem. D'abreujada no ho era pas gaire, ja que la va haver d'abreujar encara moltes vegades al llarg de la seva vida per tal de que fos acceptada pels acadèmics de París. I en què consisteix la veritat que Llull cercava, una veritat que havia de ser alhora rigorosa (ciència) i amorosa (amància)? La seva vida ens ho haurà d'explicar.

La Vida coetània ens diu com un dia Ramon estava escrivint uns versos a la seva estimada quan va veure Jesús crucificat. Llull tenia uns trenta anys i des d'aquell instant no el mourà res sinó el desig de comprendre quins són els camins que surten d'aquelles imatges visionàries. La perspectiva adoptada per aquesta "autobiografia", és la del discurs de la confessió, que crida al despertar de l'autoconsciència. De manera que l'experiència de les visions de la Creu es presenta com un nou començament, del qual la resta de la vida no serà més que un simple desplegament.

Llull haurà de buscar allò que ja ha trobat. Hi ha una veritat que interromp la vida, però la pròpia vida encara no disposa dels elements per entendre-la. Abandonada la vida mundana, Llull assenyala tres pilons per comunicar la nova veritat: escriure el millor llibre per aquells que encara no l'han trobada (els infidels); morir per ella si s'escau (el martiri) i promoure l'aprenentatge de les llengües necessàries per la difusió de la veritat (escoles de llengües orientals).

Després de complir amb les peregrinacions a Santa Maria de Rocamadour i a Santiago de Compostela, Llull torna a Mallorca. D'aquells anys només sabem que, a més d'aprendre l'àrab, va escriure el Llibre de contemplació en Déu (al voltant d'un milió de paraules), des del punt de vista dels continguts l'obra més important. En aquest llibre tenim un dels moments més meravellosos del seu pensament: tot el primer capítol és un cant d'alegria: alegria pel fet d'ésser, d'ésser Déu, d'ésser jo, d'ésser els altres. Poques vegades he trobat línies d'una emoció ontològica més profunda. Aquell mateix any 1274 va tenir la il·luminació de Randa, on va concebre les figures sensibles o símbols (fonamentalment la roda i l'escala) com a mètode per transmetre aquella veritat representada per la Creu. Aquelles rodes que giraven com els cossos celestes l'haurien d'ajudar a composar un llenguatge universal que compartirien tots els homes savis, ja fossin jueus, cristians o musulmans. D'aquí va sortir l'Art abreujada i el Llibre del gentil i dels tres savis . És coneguda la tendència a destacar aquest llibre com un referent del que avui es coneix com a diàleg de religions. Però en el món de Llull, i no només a la seva Mallorca, més que parlar de tolerància s'hauria de fer en termes de convivència forçada. Certament en el Llibre del Gentil trobem un projecte utòpic de germanor entre les tres religions del Llibre, però com s'ha de veure en els darrers llibres que va escriure sobre l'imperatiu d'una croada militar per rescatar Terra Santa (Liber de fine), més que en qüestions d'ordre teològic Llull tenia confiança en la capacitat d'entendre la veritat dels homes savis. Llull ja està lluitant per una veritat religiosa, d'ordre no sols teològic, que pugi ser predicada per laics.

Després van seguir els viatges a Roma, París, Gènova, Nàpols, Montpeller, Xipre, Armènia, Jerusalem, Pisa, per tal de convèncer reis i papes de la necessitat d'aplicar la seva Ars . També és el temps de les grans obres: Fèlix o Llibre de meravelles (1287-89), l'Arbre de ciència (1295-96), Ars generalis ultima (1308). I davant del desinterès d'aquests pels seus llibres, Llull cerca l'experiència del martiri, almenys en els dos primers dels tres viatges al Nord d'Àfrica (1293, 1307 i 1315). Però l'escenificació dels seus mètodes davant dels savis musulmans no van trobar bona acollida. Aleshores, fracassat també l'intent de donar la vida, torna a confiar en la força de la ciència trobada anys enrera: l'"Ars combinatòria", és a dir, una manera de trobar i cercar la veritat, el model de la qual és visionari i contemplatiu, no ho oblidem, que permet canviar de lloc els mateixos elements de la realitat per tal de fer-se amb noves perspectives.

Això és el que va entusiasmar tant als filòsofs del Renaixement com als poetes moderns, per els quals, com els cabalistes, el llenguatge fa i desfà l'ordre de les coses. Aquesta pràctica o ascètica de l'esperit fa de tot lloc de trobada el principi d'una nova cerca. Per aquesta raó Llull insistia en els llocs de trobada on combinar, convertir, i transformar la realitat (religiosa, científica, política), ja que de la mirada sempre nova sobre aquesta se'n podia obtenir una mateixa veritat. Llull va morir probablement a Mallorca l'any 1316. Des d'aleshores el seu llibre més llegit i més traduït ha estat el Llibre d'amic i amat (1283), el millor exemple de com cercar la veritat de la pròpia vida, tot inventant nous camins de realitat.

Amador Vega és professor de la Universitat Pompeu Fabra i autor de Ramon Llull y el secreto de la vida (Siruela, 2002)