Pulmons que s'eixamplen

En la literatura catalana, com en certes construccions mitològiques, el personatge més important és el primer, Ramon Llull, mestre de totes les disciplines, foll d'amor i savi autèntic, fora de mesura, immens, sublim, suprem. Només la seva figura és més alta que la seva llegenda. Cap de les dues ha estat superada. Ja ho diu la rima: "Tres savis hi ha hagut al món,/ Adam, Salomó i Ramon". Giordano Bruno en parlava així: "Entre aquells que en solitud han aconseguit la visió i han adquirit poders meravellosos hi ha hagut Moisès, Jesús de Natzaret, Ramon Llull i els contempladors acomodats entre els egipcis i els babilonis". En poesia la gran obra de Llull és el Llibre d'amic i amat, una col·lecció de 365 poemes en prosa qualificats pel seu autor de "metàfores morals".

La poesia catalana, doncs, arrenca en prosa. El poema en prosa és un gènere que en les llengües europees no reapareixerà amb força fins al XIX i el XX: aleshores hi acudiran, a més d'alguns romàntics, el modernista, el simbolista, el dadà, el surrealista... tots tocats per Llull o si més no per l'empremta lul·liana. Es pot dir que la civilització europea prové del vers dels trobadors i de la prosa de l'amic i de l'amat (dic civilització: hi ha una altra onda europea, la incivilització, que sorgeix dels inquisidors i de les seves pires, i que encara pretén predominar, per bé que la civilització en què viuen els poetes sigui en realitat molt més poderosa, puix que malgrat tanta sang i tanta brutalitat encara existeix). El poema en prosa té el seu sant patró en Ramon Llull.

Amb la poesia de Llull s'hi atreveix Jacint Verdaguer (l'altre gairebé mític iniciador) quan posa en vers una bona part dels poemes en prosa de l'amic i l'amat en el llibre que titularà "Perles". No ho fa com una simple maniobra literària sinó com un encàrrec de les instàncies més altes de la realitat, instàncies que Verdaguer, com Llull, sol anomenar amb el nom majúscul de Déu. Verdaguer és un literat, però en el sentit de Bartomeu Fiol quan diu que un lletraferit és un que està ferit per alguna cosa més que la lletra. Com Llull, Verdaguer no escriu per experimentar, ni per conèixer-se a si mateix ni per aconseguir cap profit: escriu en desagravi de la realitat, per mirar de reconduir-la al bon camí: no hi ha jerarquia humana que tingui més autoritat que la infinitud de déu, amb el qual tinc tractes directes, diríeu que diuen aquests dos poetassos, tan obedients i tan rebels tots dos. Obedients a l'esperit i rebels al ramat.

Hi ha unes altres dues obres modernes que es mesuren a la mesura immensa de Llull, no per la poesia o la sintaxi sinó per l'ambició d'un saber que comprengui tota la realitat, i no en forma aristotèlica deductiva i causal, com un arbre que creix en una sola direcció, sinó a la manera de xarxes circulars que arriben a tot arreu amb interconnexions per tots cantons i en les quals els diferents cercles giren en diferents sentits i van mostrant relacions a cada moment diverses. L'un és el concepte general de la ciència catalana de Francesc Pujols, que reformula ciència, filosofia, moral i religió d'una manera que ens dóna, sempre que ens hi acostem, una gran sensació de felicitat, de consol i de confiança, i l'altre és el canvi de Miquel Bauçà, que ell mateix, i amb raó, es compara amb Llull, i que també es pot comparar, per la importància i l'impacte de les seves idees, amb la revolució Nietzsche: després del filòsof filòleg alemany no hi ha hagut ningú que aporti una idea verament nova fins a Bauçà, que amb la seva presentació del cervell i dels somnis també, com en el cas de Llull i com amb Pujols, en llegir-lo sentim com se'ns eixamplen els pulmons de l'ànima i els del cos.