Vint-i-cinc salons

Vint-i-cinc edicions. Que no vint-i-cinc anys, que per qüestions dels imponderables va haver-hi un any per ací perdut en què no es va celebrar el Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Però per allò de la xifra redona, serà aquesta cita la triada per commemorar les bodes d'argent d'aquest esdeveniment, el més important del còmic hispà i un dels fonamentals del panorama europeu. Fa ja més de cinc lustres que el Saló s'estrenava triomfalment, emparat per una situació espectacular del còmic.

Era el principi dels 80, la famosa dècada de les revistes, amb més de vint capçaleres de gran distribució, amb una presència continuada del còmic als mitjans de comunicació, protagonista de la famosa moguda que en eixos anys reivindicava noves formes d'entendre la cultura després dels foscos anys de la dictadura. El moment ideal per a una cita que naixia com aglutinadora de tots els esforços que s'estaven fent en eixe moment al voltant del còmic, amb intenció tant sociocultural com corporativa.

Un primer saló que intentava complir una funció industrial, amb molts editors estrangers que venien les seues sèries i compraven les d'una generació d'autors de qualitat insuperable, que havien triomfat en la Warren americana i ara arrasaven en les revistes espanyoles. Però a pesar de l'eufòria, els editors i autors que s'involucraven en l'organització no van poder evitar cert amateurisme que va llastar la cita durant les seues primeres edicions. Canvis continuats d'escenari, que el van portar del recinte firal a les Drassanes, al Born, als carrers de les Rambles i, per fi, a l'escenari de l'Estació de França, on es mantindria durant anys. Un recinte amb indubtable encant, però que va veure com el Saló s'anava plegant sobre si mateix, perdent el seu matís gremial. No va perdre mai el favor del públic, que creixia en assistència any rere any, però va ser quedant-se reclòs a una cita purament comercial, amb cada vegada menys atractius i poca repercussió mediàtica.

No obstant, com a fènix, el Saló va saber reciclar-se i adaptar-se als nous temps, tornant a potenciar el contacte entre autors patris i editors internacionals, promovent les activitats culturals. Un canvi de rumb que va cristal·litzar pocs anys després, amb la volta al recinte firal de Montjuïc i amb una ampliació del ventall d'activitats del Saló, que busca que la ciutat sencera respire còmic per tots els seus porus. Una aposta arriscada, perquè la situació de la indústria, vint-i-cinc anys després, és radicalment distinta: ja no hi ha revistes, les vendes han disminuït i només el còmic japonès aconsegueix arrasar, sobretot entre els més jóvens.

Els autors espanyols a dures penes si poden veure publicades les seues obres en el seu propi país, sense cap possibilitat de viure del seu treball i, com a consolació, és veritat que durant l'últim any s'ha donat una espectacular bolcada a la consideració social del còmic. Una conjuntura radicalment oposada on el Saló té un paper fonamental, com articulador d'una indústria i com a exponent d'un art que exigix tornar al seu lloc en el món cultural.