Kafka en vinyetes

S'ha tornat habitual trobar a les llibreries volums que presenten una obra clàssica sota el format del gènere còmic: la col·lecció dita del Zorro Rojo ha presentat obres de Melville, Bécquer, Edgar Allan Poe, E.T.A. Hoffmann i Stevenson, entre d'altres; l'editorial Sexto Piso ha publicat no fa gaire un primer volum d'En cerca del temps perdut, de Proust; i l'editorial Astiberri acaba de lliurar a les prestatgeries públiques una adaptació de La transformació (La metamorfosis), a càrrec de Peter Kuper, en traducció de l'anglès de Gonzalo Quesada. Segur que en sortiran més, de llibres clàssics oferts al públic jove (o adult) sota la forma dels fumetti i els dibuixos, i això no hauria de preocupar ningú, sinó al contrari: la qüestió és que la gent arribi fins als clàssics, mal que sigui a través de transvestiments tan galdosos com les pel·lícules Gladiator o Troia, de risible memòria.

Pel que fa a la posada en còmic de La transformació kafkiana, només podem desfer-nos en elogis. És cert que Kafka no va voler de cap manera, quan el llibre es va publicar per primera vegada l'any 1915, que a la coberta hi aparegués el dibuix del bitxo en què es transforma Gregor Samsa, que, fet i fet, no és tan estrany com sol pensar-se: la descripció que es troba del Samsa transformat, a la primera pàgina de la narració, no deixa lloc per a cap dubte: el viatjant de comerç s'ha transformat, pura i senzillament, en un escarabat, amb sis potes, grosses mandíbules, dues ales i dues antenes al cap, com escau i correspon a aquesta espècie de la família dels coleòpters. En efecte, l'autor va escriure, amb prevenció, al seu editor, aquestes paraules: "M'han dit que el dibuixant Ottomar Starke serà l'encarregat de fer la il·lustració per a la coberta de La transformació. Ara bé, pel que sé d'aquest artista, m'ha arreplegat un petit ensurt, probablement més que innecessari. Resulta que se m'ha acudit que potser el desig de l'il·lustrador sigui dibuixar l'insecte, ell mateix. ¡Això sí que no, per favor! ... L'insecte mateix no ha de ser dibuixat. Si pogués proposar algun tema per a la il·lustració, en triaria un d'aquests: els pares i el gerent davant la porta tancada [de l'habitació de Gregor], o, encara millor: els pares i la germana a la sala d'estar plenament il·luminada, mentre la porta que dóna a l'ombrívola habitació del costat es troba oberta". El desig de Kafka va quedar satisfet i, finalment, Starke va dibuixar, per a la primera edició del llibre, la figura del pare cobrint-se la cara amb esglai, sortint de l'habitació de Gregor després d'haver-lo vist per primera vegada transformat.

Ara bé: un còmic no podia prescindir de cap manera del dibuix de l'animal en qüestió, i això podia haver-se fet amb acordança amb el text, o sense. ¡Si n'he arribat a veure de gregorsamses convertits en un centpeus, en una llagosta o en coses encara més inversemblants! Sort que Nabokov, a les seves Lliçons de literatura europea, es va prendre la molèstia de seguir el text de Kafka al peu de la lletra i va dibuixar a la pissarra, per als estudiants, un simple escarabat amb tots els seus atributs: això va fer escola, malgrat que molts posadors en escena teatral d'aquesta obra s'han empescat solucions que, malauradament, es troben molt i molt lluny de l'animal Samsa tan ben descrit en el llibre.

Peter Kuper ho ha fet de meravella: ha entès que les dimensions de l'escarabat són les del tronc d'un cos humà d'una persona més aviat alta (Kafka feia 183 centímetres d'alçada), i només ha donat a aquest escarabat un cap amb aspecte aproximadament antropomòrfic; però no s'ha oblidat ni de les barres, ni de les antenes, ni de les ales ni de les sis potes. Això per no parlar de la resta dels personatges: el pare hi és presentat com el monstre que Kafka sempre va considerar que era, la mare resulta carinyosa, el gravat de la dona amb el boà de pells és perfecte, els mobles de l'habitació són els que han de ser, la minyona "tot ossos" hi és fidedignament representada (fins i tot amb la famosa ploma bellugadissa en el barret), els dispesers són els titelles que presenta l'autor, i així de cap a cap. La versió només mereix lloances; els joves ja no tindran cap excusa per no acostar-se a la sinistra història que Kafka va escriure l'any 1912, en un estat gairebé d'al-lucinació.

I el millor de tot: la gent oblida sovint la importància que té, en aquest relat, l'última escena, en què els pares i la germana de Gregor, per distreure's després d'aquell malson i de la mort ignominiosa de Samsa, surten a fer un passeig en tramvia pels afores de la ciutat: "I quan, al final del trajecte, Grete es va aixecar la primera i va desplegar el seu cos juvenil, allò va ser per als pares com una confirmació dels seus nous desigs i bones intencions". Aquesta apoteosi petitburgesa de la narració de Kafka també ha estat molt ben entesa per Kuper: per tot plegat només podem saltar d'alegria, si és que aquesta narració dóna motius per a un sentiment així. Al cap i a la fi, Kafka explica que, quan va llegir el text davant una colla d'amics, es van petar de riure.