Paganini a Frankfurt

Quan tot just tenia vint anys, el diumenge de Pasqua de 1830, l'apassionat, mentalment revolucionat i sentimentalment caòtic Schumann sent per primera vegada el gran Paganini, a Frankfurt, i en rep una impressió forta i fonda que li durarà tota la vida, fins al punt que el seu comiat, el seu testament, és una estreta i emocionada encaixada de mans amb el turbulent, inquiet, polèmic, excèntric músic genovès, que era un dels homes del seu temps que més va aconseguir anar allò que se'n diu a la seva: nascut pobre, amb un aprenentatge gairebé autodidacte, arriba a la fama i a la riquesa només per poder defensar la seva independència, les seves rareses i, en el fons, la seva melancolia.

"Havent escoltat Paganini, el jove Schumann escriu diverses obres inspirades en ell"

Els 24 Capricis per violí sol, la seva obra més coneguda, són un monument a la invenció i també al dur treball d'aprendre a fer anar els dits per poder dir amb les quatre cordes el que fins aleshores semblava impossible. Aquest és el cèlebre pacte diabòlic de Paganini: practicar l'instrument cada dia, no adormir-se mai. Si un dia no el toco, diu, l'endemà ja ho noto. Si no el toco dos dies, l'endemà ho nota el públic. Però la dificultat principal dels Capricis és per als violinistes pensar-se que un cop dominades les mil complicacions tècniques ja està tot fet. Per això molts cops els hem de sentir com una exhibició del domini físic de l'instrument, sense matisos ni fondàries. N'hi ha que toquen el primer caprici com si fos una cursa de velocitat i el segon com una frenètica cursa d'obstacles. Però el primer és un andante (que vol dir que no s'hi corre sinó que s'hi camina) i el segon és moderato i encara porta la indicació de "dolç". Paganini a vegades té el seu sentit de l'humor, però quan posa una indicació com aquesta de "dolç" o "innocentement", o "andante somnolent", ho fa seriosament i perquè es compleixi. El "dolç" del segon caprici no és irònic: has de tocar mils de notes, fer una melodia a la corda greu i alhora un acompanyament amb els aguts més aguts, amanint-ho amb acrobàtics glissandos o lliscaments amunt i avall, etcètera, i tot per crear una atmosfera de dolçor continguda, que és el realment difícil de la peça.

Havent sentit Paganini, el jove Schumann escriu diverses obres inspirades en ell o utilitzant motius seus: una fantasia satírica, i una sonata que deixa inacabada. El 1832 i 1833 fa versions lliures per a piano de dotze dels capricis. Schumann és un personatge que no para d'anar amunt i avall, escriu poemes, articles crítics, anotacions personals, edita revistes musicals, l'assetgen les malalties, més d'un cop s'ha intentat suïcidar, els seus amors són un seguit d'embolics dignes del teatre del seu temps, el cervell se li escapa i li fa males passades. La cosa que sobta més de la vida enfollida i terrible de Schumann és que compongués tanta música i tantes cançons. Els últims anys, per facilitar-ne la difusió en sales de concert, escriu acompanyaments de piano per a les peces de violí sol i de violoncel sol de Bach, compositor que de primer no li deia res però que amb la maduresa cada vegada l'atrau més. El 1854 es troba tan malament del cap i dels nervis que demana que el portin a un asil, a Eidenich. L'any següent, l'últim de la seva vida (té 45 anys) demana per carta des de l'asil que li enviïn la partitura dels capricis de Paganini. Un cop mort, entre els seus papers es troba un acompanyament de piano per als capricis, d'escriptura molt clara i neta. És la darrera obra del gran compositor de música i de cançons que fou Schumann.

En un disc de 1988 que conté els capricis de l'un amb l'acompanyament pianístic de l'altre, parlant del caprici número dos el violinista Ingolf Turban escriu: "cap dels altres Capricis no apareix tan introvertit, melancòlic, auster i tendre com aquest, d'acord amb la indicació de dolce, de mà de Paganini, i el consegüent dúctil acompanyament de Schumann, que posa els dits exactament en la poesia, en l'ambient de la peça...". Schumann converteix els capricis en una obra nova, de dos autors. El piano hi sol fer poques notes, posades amb gran saviesa d'invenció, a voltes amb molt d'atreviment, i sempre realçant la riquesa musical del genovès, mostrant que els capricis són una gran exhibició de música i no solament de virtuosisme pur.