"Pocs músics de jazz es projecten fora"

Agustí Fernández és un nom important en el panorama internacional del jazz més prospectiu i de les músiques improvisades. El pianista mallorquí ha enregistrat ja més de mig centenar de discos i actua amb freqüència en la pràctica totalitat de festivals de l'especialitat amb els noms més representatius d'un gènere poc popular al nostre país. Com a mostra d'aquesta mínima acceptació, el nou disc d'Agustí Fernández arriba a les nostres botigues editat per una discogràfica suïssa. Aurora (Maya Recordings) no és només un pas endavant en la carrera de Fernández, és també un pas totalment diferent de tots els anteriors, com si el mallorquí obrís una nova porta en la seva ja densa i dilatada carrera musical. Els seus últims treballs ens mostraven un improvisador sense concessions, avançat com una locomotora desbocada. A Aurora trobem una música tranquil·la, reposada, plena de petits suggeriments i on el silenci juga un paper primordial.

Pregunta: Per què aquest canvi de registre?

Resposta: No és una fugida endavant, simplement una via diferent. Quan vaig començar no tenia una idea molt clara, era més aviat una intuïció: volia fer cançons molt senzilles, modals, gairebé sense harmonia ni melodia, una música que digués poc, que no aclaparés perquè la gent pogués omplir els espais lliures. Tot el contrari del virtuosisme pianístic, per a això ja hi ha Michel Camilo. No sé si jo podria fer el mateix, simplement no em ve de gust.

P. Curiosament, els seus companys, el contrabaixista Barry Guy i el bateria Ramón López, són dos dels improvisadors més volcànics del Vell Continent.

R. Per fer una cosa així cal tenir una relació molt forta amb els altres músics. A un i altre els va estranyar la proposta, però la van acceptar. Per a ells era difícil perquè són persones que en deu segons t'han recitat la Bíblia i jo els demanava que toquessin només tres notes. No sabien què fer mentrestant!

P. Va ser difícil trobar aquest nou equilibri?

R. La primera vegada teníem tendència a tocar massa. Havia de retenir-los, repetir-los que no omplissin els espais, que escoltessin el que passava. A poc a poc la música va anar obrint-se a aquest espai que jo havia imaginat sense harmonies complicades i sense un tempo predeterminat, perquè sempre que poses un ritme estàs remetent a una cultura, i jo no vull que aquesta música s'identifiqui amb la cultura espanyola, americana o alemanya, que cadascú pugui decidir.

P. Es pot deduir de les seves paraules que està contra el jazz amb denominació d'origen.

R. En absolut, però per fer-lo t'ho has de creure i, en aquest moment, jo no volia que fos així. (La pianista) Marylin Crispell, que ha tocat amb Paul Motian alguna d'aquestes cançons en el Village Vanguard, em comentava que li sonaven molt espanyoles, que li recordaven a Mompou, i tal vegada sigui veritat, però de forma inconscient. És normal, és la meva cultura, però he tocat més Carles Santos que Monpou.

P. Té algun significat sortir a la recerca dels sons més bàsics després de trenta anys de carrera?

R. Podia haver-ho fet fa 25 anys, hagués estat tot més fàcil, però jo no estava preparat i vaig escollir un altre camí: demostrar que podia estar en la primera línia de la improvisació pura i dura, una cosa molt difícil. Ara ja puc tornar cap enrere.

P. El seu anterior projecte estava dedicat a Ornette Coleman, pare del free jazz. Creu que el mateix públic pot acceptar dos projectes aparentment tan distanciats?

R. Aquest estiu, amb l'orquestra de Barry (Guy)paràvem a la meitat i tocàvem temes d'aquest disc. La gent es tornava boja i em treia els discos de les mans.

P. Per què ha editat el seu nou treball en una firma suïssa?

R. El segell ECM hi estava interessat, però amb el seu volum actual d'edicions el disc no hagués sortit fins al 2009, així que vaig buscar una altra sortida perquè no puc tenir una obra tant de temps en un calaix. Amb les discogràfiques espanyoles ni tan sols ho vaig intentar.

P. Per alguna raó en concret?

R. No acabo d'encaixar en el seu esquema. No és cap crítica, però no vaig en la seva mateixa direcció. Els segells espanyols estan abocats a la música dels artistes i del públic local, i pocs artistes locals es projecten fora.

P. A què es deu aquesta falta de projecció internacional dels nostres músics de jazz?

R. No tenen producte per vendre fora. El jazz que imita els americans el fan millor els americans i a cada país tenen el seu, i bo. És jazz de consum local. Coses nostres més específiques, com el flamenc, es venen amb l'etiqueta roots i molta gent ja no entra.

P. Quina és la clau per sortir?

R. Des del moment que fas alguna cosa has de pensar en vendre-la fora. A mi em compren discos des de Japó, Indonèsia, ... Sortir i tocar fora i veure què passa. El circuit Ressons està molt bé, però no pots quedar-te aquí.

P. Com a professor de l'ESMUC, què diu als seus alumnes sobre aquest particular?

R. Que surtin fora, que s'arrisquin, que es relacionin amb altres músics d'altres procedències.

P. Nova York és encara la meca de tot músic de jazz? Han d'installar-s'hi per progressar en l'ofici?

R. En absolut. Està bé anar i conèixer el que es fa allà, però la veritable innovació és en altres llocs. Cal conèixer la tradició, però a Nova York no hi ha feina. Els músics nord-americans depenen de la gires europees.